L'EQUIP DEL «MAES­TRO». Mes­tre d'escola de pro­fessió, Óscar Was­hing­ton Tabárez, selec­ci­o­na­dor uru­guaià, és un home pragmàtic. Ha col·locat el seu equip a quarts de final del mun­dial i, pro­ba­ble­ment, asso­leixi les semi­fi­nals. L'Uru­guai, la potència fut­bolística (dos mun­di­als i tres finals) més petita del món (5 mili­ons d'habi­tants), limita ter­ri­to­ri­al­ment amb el Bra­sil i l'Argen­tina, però sem­pre ha sabut esca­par-se de qüesti­ons metafísiques amb això del fut­bol. Men­tre els bra­si­lers feien néixer el jogo bonito i els argen­tins la nues­tra, mane­res estètiques i ètiques d'enten­dre aquest esport, l'Uru­guai tirava pel dret. Va gua­nyar la final del 1930 amb un equip molt jove de pul­mons infi­nits. El Mara­ca­nazo el va convèncer que tot es trac­tava de la famosa garra uru­guaya. No ha can­viat. L'equip actual és sòlid enrere i verinós en atac. Com­bina poc. Ni pot ni li interessa. Tabárez sap que, avui, l'Uru­guai no té un mitja punta cre­a­tiu que lideri cada acció d'atac. Però li sobren davan­ters. Per això juga amb tres. Serà un rival difícil per a qual­se­vol equip. Té poquíssim a per­dre i va sobrat de gol.

GHANA. Asa­moha Gyan és un brau. Boca­ne­gra va inten­tar atu­rar-lo en el gol de la victòria dels gha­ne­sos. Va ser impos­si­ble. Ghana s'ha ficat entre els vuit millors sent el més africà de tots. Els que ja han que­dat eli­mi­nats van fra­cas­sar en l'intent de no ser ells matei­xos. La dis­fressa és un mal com­pany en moments deci­sius. Ghana va asso­lir l'equi­li­bri impos­si­ble: jugar amb un cert ordre sense per­dre la natu­ra­lesa del seu fut­bol.

DESE­QUI­LI­BRATS. L'equip esta­tal es debat entre «apo­calíptics i inte­grats», diria Umberto Eco. Hi ha qui la victòria el cega. El resul­tat favo­ra­ble suporta cada anàlisi opti­mista. Hi ha, d'altra banda, el grup de gur­mets que veuen traïda la idea. Aquests ana­lis­tes es desen­te­nen de fac­tors clau. El pri­mer, essen­cial: una selecció no pot aspi­rar a asso­lir el nivell d'un equip –el Barça és el mirall recur­rent–, per la poca quan­ti­tat d'entre­na­ments junts i l'even­tu­a­li­tat de par­tits que dis­puta. El segon, cir­cums­tan­cial: un mun­dial és una car­rera ver­ti­gi­nosa de set par­tits. Un gra­pat d'explo­si­ons. Qua­tre idees i molt cor. L'antítesi de la regu­la­ri­tat. Una cita de traça grossa davant la finesa del pla dis­se­nyat per gua­nyar una lliga.

Ramiro Martín-Lla­nos

Redac­tor