DES DE SUD-ÀFRICA
TONI PADILLA
Perseguir el dragó
Ja fa massa dies que sóc per aquí abaix. M'agrada aquest país, però no descanso gaire, la mandra m'ha portat a deixar-me barba i tinc els ulls vermells. L'eufòria de trepitjar un país que m'atrau em porta per un camí perillós. Tinc temptacions de recuperar Rimbaud i de trobar algú a qui comprar opi per caure fins al fons i treure tot el que duc a dins. Tot plegat, al meu voltant, és massa surrealista, i potser si perseguís el dragó, com feien els opiòmans, trobaria veritats ocultes en aquest entorn enigmàtic. I acabaria fent una imitació de baix nivell del llibre de Thomas de Quincey, versió segle XXI. I no trobaria editor, és clar.
La costa de Sud-àfrica és plena de gent d'origen asiàtic. De l'Índia, del Pakistan, de Malàisia. Durban n'és ple, però no tenen opi. Tenen banderes espanyoles. Miro al meu voltant mentre deixo enrere l'estadi camí del centre de premsa, i només veig gent amb fesomia asiàtica amb la samarreta espanyola. Diuen que la culpa la té Fernando Torres, ja que aquesta gent devora la Premier League i estan enamorats d'El Niño. Però impacta veure aquest exèrcit d'adolescents d'encisadors ulls negres, mocador de seda preciós al cap –són musulmanes– i samarreta d'Espanya.
Una altra deu ser hinduista. No porta mocador, però sí una preciosa diadema que podria portar una nena de cinc anys. Li dóna un toc dolç. És una voluntària del mundial, i com que és el darrer dia que es juga futbol a Durban i tanquen la paradeta, es passeja entre els fotògrafs i els demana que els signi amb un retolador la samarreta que porta posada, de color verd llampant, per tenir-ne un record. El retolador es mou per sobre del melic, la noia riu. El fotògraf es posa nerviós. Jo em poso nerviós.
Surto a fora, on topo amb un periodista xinès que juga a golf just davant d'uns serveis que fan pudor de pixum. Amb una cigarreta a la boca, el xinès colpeja pilotes de golf imaginàries amb el que suposo que deu ser una fusta. Suposo que està fent el primer cop d'un forat inexistent, però ell repeteix el cop una vegada i una altra. M'adono que a mesura que s'acosta la fi del mundial, els periodistes ens descontrolem. Ara ja és normal veure'n dormint sota les taules del centre de premsa, veure alguna discussió amb empentes o algú que plora perquè vol tornar a casa i vol descansar. Jo també estic descontrolat. Al lluny, veig un grup de periodistes espanyols que porten la samarreta posada. Sempre he criticat els periodistes que van a treballar engalanats com aficionats, però a dos d'ells els conec bé, i sé que són persones genials. Els veig eufòrics i m'alegro tant per ells que els abraço... En canvi, em descontrolo quan em diuen per què hauria d'estar content o no. M'emprenyo, i surto altre cop a fora. El xinès continua fent cops de golf. M'hi acosto i li pregunto si té opi. Em mira, em fa saber que no entén el que dic i riu. Ric, li dono un copet a l'espatlla i passo pel costat del periodista turc que porta una americana amb uns 500 pins i un barret estrambòtic. M'agraden, els mundials. Són un descens a l'infern, són un bocí de paradís. Són tan surrealistes que acabo el dia envoltat de sud-africans amb la samarreta del Barça i banderes d'Espanya. Sort que Laporta no ha vingut, a Sud-àfrica!
Publicat a
Notícies
Dilluns,25 novembre 2024