Ja fa massa dies que sóc per aquí abaix. M'agrada aquest país, però no des­canso gaire, la man­dra m'ha por­tat a dei­xar-me barba i tinc els ulls ver­mells. L'eufòria de tre­pit­jar un país que m'atrau em porta per un camí perillós. Tinc temp­ta­ci­ons de recu­pe­rar Rim­baud i de tro­bar algú a qui com­prar opi per caure fins al fons i treure tot el que duc a dins. Tot ple­gat, al meu vol­tant, és massa sur­re­a­lista, i pot­ser si per­seguís el dragó, com feien els opiòmans, tro­ba­ria veri­tats ocul­tes en aquest entorn enigmàtic. I aca­ba­ria fent una imi­tació de baix nivell del lli­bre de Tho­mas de Quin­cey, versió segle XXI. I no tro­ba­ria edi­tor, és clar.

La costa de Sud-àfrica és plena de gent d'ori­gen asiàtic. De l'Índia, del Pakis­tan, de Malàisia. Dur­ban n'és ple, però no tenen opi. Tenen ban­de­res espa­nyo­les. Miro al meu vol­tant men­tre deixo enrere l'estadi camí del cen­tre de premsa, i només veig gent amb feso­mia asiàtica amb la samar­reta espa­nyola. Diuen que la culpa la té Fer­nando Tor­res, ja que aquesta gent devora la Pre­mier Lea­gue i estan ena­mo­rats d'El Niño. Però impacta veure aquest exèrcit d'ado­les­cents d'enci­sa­dors ulls negres, moca­dor de seda preciós al cap –són musul­ma­nes– i samar­reta d'Espa­nya.

Una altra deu ser hin­du­ista. No porta moca­dor, però sí una pre­ci­osa dia­dema que podria por­tar una nena de cinc anys. Li dóna un toc dolç. És una voluntària del mun­dial, i com que és el dar­rer dia que es juga fut­bol a Dur­ban i tan­quen la para­deta, es pas­seja entre els fotògrafs i els demana que els signi amb un reto­la­dor la samar­reta que porta posada, de color verd llam­pant, per tenir-ne un record. El reto­la­dor es mou per sobre del melic, la noia riu. El fotògraf es posa nerviós. Jo em poso nerviós.

Surto a fora, on topo amb un peri­o­dista xinès que juga a golf just davant d'uns ser­veis que fan pudor de pixum. Amb una cigar­reta a la boca, el xinès col­peja pilo­tes de golf ima­ginàries amb el que suposo que deu ser una fusta. Suposo que està fent el pri­mer cop d'un forat ine­xis­tent, però ell repe­teix el cop una vegada i una altra. M'adono que a mesura que s'acosta la fi del mun­dial, els peri­o­dis­tes ens des­con­tro­lem. Ara ja és nor­mal veure'n dor­mint sota les tau­les del cen­tre de premsa, veure alguna dis­cussió amb empen­tes o algú que plora perquè vol tor­nar a casa i vol des­can­sar. Jo també estic des­con­tro­lat. Al lluny, veig un grup de peri­o­dis­tes espa­nyols que por­ten la samar­reta posada. Sem­pre he cri­ti­cat els peri­o­dis­tes que van a tre­ba­llar enga­la­nats com afi­ci­o­nats, però a dos d'ells els conec bé, i sé que són per­so­nes geni­als. Els veig eufòrics i m'ale­gro tant per ells que els abraço... En canvi, em des­con­trolo quan em diuen per què hau­ria d'estar con­tent o no. M'empre­nyo, i surto altre cop a fora. El xinès con­ti­nua fent cops de golf. M'hi acosto i li pre­gunto si té opi. Em mira, em fa saber que no entén el que dic i riu. Ric, li dono un copet a l'espat­lla i passo pel cos­tat del peri­o­dista turc que porta una ame­ri­cana amb uns 500 pins i un bar­ret estrambòtic. M'agra­den, els mun­di­als. Són un des­cens a l'infern, són un bocí de paradís. Són tan sur­re­a­lis­tes que acabo el dia envol­tat de sud-afri­cans amb la samar­reta del Barça i ban­de­res d'Espa­nya. Sort que Laporta no ha vin­gut, a Sud-àfrica!