Vols que Espanya guanyi el mundial? És la pregunta del dia i quasi de l'estiu a Catalunya, perquè fa dos anys vam comprovar que l'equip espanyol era el millor d'Europa i en aquests dos anys hem constatat que ni el Brasil de Dunga, ni de bon tros l'Argentina de Maradona estan a la seva altura. Avui, a les portes de la final de Johannesburg i de la manifestació catalanista de Barcelona, té més sentit que mai preguntar-nos si volem o no una Espanya campiona i per què.

Sí, vull. M'encantaria que la selecció espanyola guanyés el mundial. Sense hara kiris ideològics; amb la mateixa normalitat amb què un català de soca-rel com Carles Puyol marca el gol que porta el seu equip a la final; amb la mateixa absència de complexos amb què demà seré un més a la mani de la tripancarta manifestant que hi ha una nació catalana que té dret i vol decidir el seu futur; i amb l'absoluta seguretat que la millor decisió per a la supervivència i la prosperitat de Catalunya és alliberar-se d'Espanya.

Hi ha un independentisme visceral que ens fa celebrar l'11 de setembre i rebel·lar-nos emocionalment contra la conquesta militar espanyola, contra la dominació política espanyola, contra la imposició ideològica espanyola, contra la immersió lingüística espanyola, contra els símbols espanyols o contra la selecció espanyola, en tant que arma propagandística d'aquesta unitat d'Espanya presumptament indissoluble.

Aquest independentisme resident, que uns manifesten molt, altres menys i alguns gens, ens fa fer coses tan curioses com ara preferir que el mundial el guanyin Robben, Sneijder o Van Persie abans que Puyol, Piqué, Xavi, Valdés, Busquets o Cesc, o Iniesta, o Pedro, o... Les preferències són lliures, però aquesta resistència passiva, del tipus gra al cul, no serveix ni per frenar Espanya, ni per anar enlloc com a nació.

La roja no és España, és en tot cas la metàfora d'una Espanya plurinacional, on Catalunya no estaria sotmesa, ni espoliada, ni humiliada, ni linxada verbalment dia sí dia també. Una Espanya on els catalans podrien, sentir-se còmodes, portar la veu cantant, expressar el seu talent o manar sense que la resta d'aquesta Espanya li agafés un atac d'arcades. Una Espanya on Catalunya podria tenir la seva pròpia selecció, si malgrat tot aquest fos el seu desig.

Podria ser que Luis Aragonés –l'alquimista d'aquesta selecció– fos més intel·ligent que el comte duc d'Olivares, Manuel Azaña, Felipe González i tota la dinastia borbònica entre Felip V i Joan Carles I. Però és més realista pensar que, simplement, aquesta Espanya idíl·lica no existeix i a més és impossible. I que Aragonés primer i Del Bosque després, han entès que «La millor Espanya» (titular que ahir unia El País i El Mundo) no és la del toro, la fúria i el realmadridato, sinó la del talent, el treball i l'estratègia, encara que siguin catalans.

Hi ha molts motius per preferir que guanyi Espanya diumenge. Per exemple, perquè és la que millor futbol fa de molt; o perquè sis o set dels seus jugadors són catalans; o perquè el planter, l'estil i la filosofia futbolística del Barça serien la clau d'aquest èxit planetari; o perquè després d'admirar el futbol de la taronja mecànica dels anys setanta, vuitanta i noranta, que guanyés aquesta Holanda pragmàtica i avorrida del segle XXI seria una trista ironia. Però, sobretot, perquè el que ens acostarà a la llibertat no és desitjar la derrota espanyola demà passat en el mundial de futbol i quedar-se demà a la tarda assegut al sofà. El que ens hi acostarà és exercir de catalans sense complexos, exigir els nostres drets com a nació, obligar els nostres líders que els defensin sense renúncies i persistir.