No hi ha manera. Ni la dita que la tercera és la bona, no va servir per trencar la malastrugança històrica d'Holanda quan es tracta d'una final del mundial. Ni el 1974 ni el 1978 no van comportar la glòria. L'edició del 2010 tenia més similituds per estil de joc amb la de l'Argentina, i novament la pròrroga va dictar sentència, després que van malbaratar ocasions de gol que haurien canviat la llàgrima per l'èxtasi, la decepció per l'eufòria, les lamentacions per felicitacions. No va ser el cas: Iniesta va tenir l'encert que va faltar a Robben i els oranje van tornar a marxar capcots quan el rival repartia abraçades en una borratxera d'alegria.

La història els odia, els maltracta, els gira l'esquena. Tots els elogis per la filosofia de joc, el tradicional amor per la tècnica de l'escola holandesa, els inventors del futbol total, es torna crítica quan arriba el moment final, l'últim esglaó. I quan muden la pell i es posen el vestit de guerrers, canviant el detall tècnic per la coça, tampoc funciona. Diversos perfils i el mateix resultat: el plor. Ahir no va ser diferent. Un estil gasiu, en molts moments al límit de la violència, com ara les puntades de Van Bommel i De Jong en la primera part, va servir per lligar curt el futbol de toc de la selecció estatal. La segona part del pla es va estar a punt de viure en el minut 62 amb Sneijder en una de les poques aparicions per fer la passada perfecta a Robben, que es plantava sol davant de Casillas. El porter madrileny es va vestir de sant per treure amb el peu la rematada de l'extrem. Als aficionats holandesos els devia venir al cap una imatge de la final de 1978. A l'estadi Monumental de Buenos Aires tot estava encarrilat cap a la victòria d'Argentina, que s'havia avançat amb un gol de Mario Kempes. El recurs desesperat va ser un davanter semidesconegut que tenia en el joc aeri la millor virtut. I va funcionar: Nanniga va empatar quan falvata poc per al final i la festa va estar a punt de ser completa amb una rematada en l'últim instant de Rensenbrink. Fillol va ser un dels herois sud-americans aquell 25 de juny, com Casillas ahir, però el porter no va poder fer res en aquell xut, que va anar a estavellar-se al pal. L'esforç fet per remuntar i el cop moral passarien factura en la pròrroga, en què el 3-1 faria campiona Argentina. L'Holanda del 1978 tenia moltes similituds amb la del 2010. Si quatre anys abans el món descobria el futbol total, a l'Argentina l'austríac Ernst Happel havia ocupat la banqueta en lloc de Rinus Michels i el joc oranje era un altre. També hi faltava Johan Cruyff, per falta de química amb la federació, així que el perfil holandès derivava més cap a la força física, la bona col·locació al camp i la velocitat per treure el contraatac de peces clau com ara els germans Van de Kerkhof, Krol, Rep o Neskeens. Aleshores van trobar a faltar més encert dels davanters, ja que Rep tenia el punt de mira desviat, com Robben al Soccer City de Johannesburg, i van criticar molt l'àrbitre, l'italià Sergio Gonella.

Buenos Aires va acollir la segona decepció després que Alemanya exercís de primer botxí quatre anys abans. Holanda va veure com la pluja d'elogis cap al futbol total tenien continuïtat en la final quan s'avançaven de penal només d'arrencar i sense que la RFA hagués tocat la pilota. Un altre penal, més polèmic, comportaria l'empat i abans de la mitja part el torpede Müller decantava la balança. No va haver-hi reacció. Dues clatellades de la història que ahir va viure el tercer capítol. És igual, si juga d'una manera o de l'altra. Si el protagonista es diu Ransenbrink, Cruyff, Rep, Robben o Mathijsen. Parlar d'Holanda és parlar d'una trajectòria impecable per acabar plorant. L'onze de Bert van Marwijk podia igualar el Brasil del 1970, que va alçar la copa del món havent guanyat tots els partits del mundial i de la fase de classificació, però va tornar a les llàgrimes. Destí cruel.