«Ens hem vist amb Cesc i quan he rebut la pilota ja no he dubtat a provar el xut»

«Encara no havia tingut ocasió d'homenatjar Dani Jarque i era el millor dia per fer-ho»

Sempre seriós i tímid. A Andrés Iniesta se'l veu en comptadíssimes ocasions expressant amb vehemència els seus sentiments, i menys encara, celebrant un gol seu, especialment perquè anotar no és la seva principal virtut. Però gairebé sempre que marca, aixeca milions de persones de les seves butaques, perquè té el do de l'oportunitat i, per si algú encara en dubtava, ahir va fer saltar bona part de l'Estat quan, en el minut 114 de la pròrroga, recollia una passada magistral de Cesc Fàbregas i afusellava la porteria de Stekelenburg.

«Amb Cesc ens hem vist de seguida i quan he rebut la pilota, no he dubtat a disparar.» Com sempre, amb poques paraules, però amb una expressivitat mai vista que li donaven les llàgrimes que li lliscaven per la galta, Iniesta intentava transmetre les seves sensacions instants després de tornar el nom de Dani Jarque a la boca de tot el món. Iniesta i el que va ser el capità de l'Espanyol van compartir moltes vivències plegats i després d'anotar va ser capaç de recordar-se del central, mostrant-li un missatge al món perquè no s'oblidés del seu amic. «Dani Jarque, sempre amb nosaltres», es llegia a la samarreta que duia preparada el de Fuentealbilla sota la divisa de la selecció. I és que segons explicava al final del partit: «Encara no havia tingut l'ocasió de retre-li homenatge i crec que aquest moment tan feliç és el millor per fer-ho.» Quan ho explicava, emocionat, ningú no diria que aquest xicot pàl·lid i amb veu tremolosa fos capaç de revolucionar el joc, molt abans fins i tot d'anotar el solitari gol de la victòria del seus.

Perquè Iniesta va imposar la seva llei des del primer minut. Amb aquesta calma revolucionària que el caracteritza, Iniesta movia la pilota i el seu equip pel camí de la porteria neerlandesa amb la facilitat de qui es passeja pel jardí de casa seva, tot tirant passades de mèrit que Villa ahir no va saber aprofitar i demostrant que el títol de millor jugador de la final no podia recaure en cap altre dels futbolistes que ahir van jugar a Johannesburg. Humil com sempre, Iniesta reconeixia que havien fet una feina increïble entre tots, rebutjant assumir, una vegada més, el protagonisme que, si volgués, podria gairebé monopolitzar. Perquè la selecció ho havia provat tot. Havia afusellat Stekelenburg una desena de vegades sense encert fins que, en l'únic xut del migcampista del Barça, va arribar el gol que valia una copa del món. Aquesta cara sempre pensativa, sempre sincera, esclatava de sensacions i mostrava un Andrés Iniesta habitualment difícil de veure. Un Andrés Iniesta trencat per la felicitat que li atorgava, no el protagonisme del gol marcat, sinó el fet sentir-se part de l'èxit més gran de la història de la selecció espanyola.

El gol és l'anècdota, perquè la tasca al mig del camp va ser la mateixa de sempre. Iniesta va córrer els seus habituals 14 quilòmetres abans no va trobar el premi del gol i va dedicar-se a manar a la zona ampla. En resum, ahir Iniesta va tornar a fer d'Iniesta després d'una temporada marcada per les lesions i la poca continuïtat de què ha disposat. De fet, el gol que Iniesta va anotar ahir, suposa el tercer de la temporada, dos dels quals han estat al mundial. Un contra Xile, i un altre, el que ja és història viva del futbol espanyol, contra Holanda. A Iniesta probablement li va passar pel cap el gol a Stamford Bridge, aquell que va permetre al Barça aixecar la seva tercera copa d'Europa, un títol que per als culés és el màxim. Però no per tothom. Això només ho saben els que juguen, i per Iniesta, «aquesta copa és la més maca».