Internacional

«Que un paio com jo sigui campió del món...»

Rere cada guanyador del mundial s'amaga una història. Alguns d'ells la comenten amb un toc d'humor

No tots els jugadors poden dir que han guanyat un mundial. N'hi ha molts que són ara mateix gairebé anònims i tenen la medalla al sarró, com Barzagli, Ricardinho, Diomède, Ricardo Gomes o Steiner, campions en mundials posteriors al 1990. En canvi, mites com ara Sócrates, Zico, Di Stefano, Cruyff o Kubala no en van guanyar cap. Tenir la copa entre les mans, doncs, és un èxit que els protagonistes disfruten amb plaer. Rere cada futbolista hi ha un home, i rere cada home, una història. No ha estat fàcil, per a molts d'ells arribar fins a la final disputada diumenge al Soccer City de Johannesburg, per la qual cosa aquests dies que tindran vacances no només recordaran l'intens partit contra Holanda, sinó tot el que els va succeir abans.

Iniesta i Cesc.

Andrés Iniesta, l'autor del gol, admetia que un cop va acabar el matx va pensar gairebé més en tot allò de dolent que li ha passat darrerament que no pas en el gol a Stekelenburg. Al cap hi tenia la mort del seu amic Dani Jarque i les lesions que l'han martiritzat tot l'any.

L'home que li va fer l'assistència, Cesc Fàbregas, comenta mirant enrere: «Jugar i guanyar un mundial sempre havia estat un somni. Recordo el primer partit d'un mundial que vaig mirar sencer. Va ser la final del mundial del 1998, quan França va golejar el Brasil per 3 a 0. Llavors ho somiava, i mai hauria pogut imaginar com seria fer-ho, guanyar el mundial. Ara ho sé.»

Capdevila.

Si el maresmenc és sincer, encara ho és més aquest tros de pa que és Joan Capdevila, que es va recordar en primer lloc del seu fill Gerard: «Li dedico tot plegat. He plorat d'emoció, tots havíem crescut mirant els partits del mundial per la televisió i ara em trobo això. Que un paio com jo guanyi el mundial, imagina't! No tinc paraules!» El de Tàrrega, que tenia la major part de la família al camp, fins i tot va reconèixer que aquests dies no havia deixat de pensar: «Aquesta era la meva darrera oportunitat. Ja tinc una edat, no és que pensi a plegar. És que cal deixar pas, que els joves pressionen fort. Però no em retiro de la selecció! Jo continuo fins que em fotin fora!» I quan el facin fora, potser Capdevila ja tindrà un tatuatge. «Havia promès que em tatuaria la copa, però potser em tatuo l'Iniesta, ara!»

Busquets i Pedro.

Sergio Busquets tanca un cercle molt jove, ja que ja ho ha guanyat gairebé tot, però ell, com si no hagués sortit encara de Badia del Vallès. «Sempre penso en Badia, en la meva gent. Porto Badia al cor.» El migcampista vallesà, que va dedicar el triomf al seu pare i als seus familiars, va admetre que mentre passejava la copa per l'estadi havia pensat també en Pep Guardiola: «Ell té molta part de culpa que sigui aquí, d'aquest èxit.» I és que el migcampista, que ha jugat una fase final a un nivell molt alt, n'és ben conscient que: «La vida m'ha canviat molt en dos anys», tot i que reconeix: «Des de dins no en sóc gaire conscient. Suposo que amb el pas del temps veuré les coses millor. Ara toca descansar, que fa un any que no paro, sense descansar i ja ho necessito.»

Un cop torni a la feina, Busquets es retrobarà amb Guardiola, l'home que li va canviar la vida, a ell i a altres jugadors, com al canari Pedro. El futbolista de l'illa de Tenerife també pensava en el seu tècnic. Aquest noi no té vergonya quan juga, però encara pateix quan té al davant càmeres i periodistes. «Sense en Pep, no seria aquí», admetia un Pedro que no va deixar anar en cap moment una bandera de les illes Canàries. «Ni jo m'hauria esperat fa dos anys ser aquí, però la meva gent sempre m'ha donat suport, i els dedico això.»

David Villa.

I qui s'estrenarà en breu a les ordres de Guardiola serà un David Villa que no va deixar de comentar que dedicava el triomf a la seva família, la seva dona i els seus pares. «La meva família és gent humil, modesta, treballadora. Per a ells és increïble. Són ells els que em van ensenyar a treballar», deia El Guaje, un dels màxims golejadors d'aquest mundial amb tant accent català i del Barça.

Uns jugadors que, malgrat haver alçat una copa que no tots toquen, ja ho tenen clar: «Sempre volem més. Sempre hi ha nous reptes, el futbolista sempre en vol més. Espero que això sigui un trampolí per guanyar encara més coses», afirmava Iniesta. I és que molts miren també cap al futur, tot i que és inevitable recordar aquells que els jugadors haurien volgut que hi fossin, i no hi eren, com Dani Jarque o Antonio Puerta, a qui Sergio Ramos va dedicar el triomf. O l'avi de Reina, que va dir que «va viure tant i es va perdre el millor».

«Maradona no ha tornat a les drogues»

L'alegria dels vencedors contrasta amb els problemes dels derrotats. Si ahir Holanda rebia els subcampions com si fossin campions, a l'Argentina no hi havia notícies de Maradona i la preocupació es va començar a estendre. Hi havia dubtes sobre si la desfeta en el mundial li havia provocat una decepció i fins i tot sobre si hauria recaigut en el món de les drogues. El seu metge personal, Alfredo Cahe, ho va desmentir, tot i que va reconèixer que passa un moment anímic baix. «He estat molt pendent d'ell, sobretot en aquest moment de xoc emocional. Té la melancolia lògica, no una depressió profunda, i en cap cas ha tornat a les drogues tal com s'està dient. És una barbaritat.» El doctor va parlar en una ràdio local per tallar els rumors sobre el seleccionador argentí, que s'ha reclòs a casa i no surt.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)