«Que un paio com jo sigui campió del món...»
Rere cada guanyador del mundial s'amaga una història. Alguns d'ells la comenten amb un toc d'humor
No tots els jugadors poden dir que han guanyat un mundial. N'hi ha molts que són ara mateix gairebé anònims i tenen la medalla al sarró, com Barzagli, Ricardinho, Diomède, Ricardo Gomes o Steiner, campions en mundials posteriors al 1990. En canvi, mites com ara Sócrates, Zico, Di Stefano, Cruyff o Kubala no en van guanyar cap. Tenir la copa entre les mans, doncs, és un èxit que els protagonistes disfruten amb plaer. Rere cada futbolista hi ha un home, i rere cada home, una història. No ha estat fàcil, per a molts d'ells arribar fins a la final disputada diumenge al Soccer City de Johannesburg, per la qual cosa aquests dies que tindran vacances no només recordaran l'intens partit contra Holanda, sinó tot el que els va succeir abans.
Iniesta i Cesc.
L'home que li va fer l'assistència, Cesc Fàbregas, comenta mirant enrere: «Jugar i guanyar un mundial sempre havia estat un somni. Recordo el primer partit d'un mundial que vaig mirar sencer. Va ser la final del mundial del 1998, quan França va golejar el Brasil per 3 a 0. Llavors ho somiava, i mai hauria pogut imaginar com seria fer-ho, guanyar el mundial. Ara ho sé.»
Capdevila.
Busquets i Pedro.
Un cop torni a la feina, Busquets es retrobarà amb Guardiola, l'home que li va canviar la vida, a ell i a altres jugadors, com al canari Pedro. El futbolista de l'illa de Tenerife també pensava en el seu tècnic. Aquest noi no té vergonya quan juga, però encara pateix quan té al davant càmeres i periodistes. «Sense en Pep, no seria aquí», admetia un Pedro que no va deixar anar en cap moment una bandera de les illes Canàries. «Ni jo m'hauria esperat fa dos anys ser aquí, però la meva gent sempre m'ha donat suport, i els dedico això.»
David Villa.
Uns jugadors que, malgrat haver alçat una copa que no tots toquen, ja ho tenen clar: «Sempre volem més. Sempre hi ha nous reptes, el futbolista sempre en vol més. Espero que això sigui un trampolí per guanyar encara més coses», afirmava Iniesta. I és que molts miren també cap al futur, tot i que és inevitable recordar aquells que els jugadors haurien volgut que hi fossin, i no hi eren, com Dani Jarque o Antonio Puerta, a qui Sergio Ramos va dedicar el triomf. O l'avi de Reina, que va dir que «va viure tant i es va perdre el millor».
«Maradona no ha tornat a les drogues»
L'alegria dels vencedors contrasta amb els problemes dels derrotats. Si ahir Holanda rebia els subcampions com si fossin campions, a l'Argentina no hi havia notícies de Maradona i la preocupació es va començar a estendre. Hi havia dubtes sobre si la desfeta en el mundial li havia provocat una decepció i fins i tot sobre si hauria recaigut en el món de les drogues. El seu metge personal, Alfredo Cahe, ho va desmentir, tot i que va reconèixer que passa un moment anímic baix. «He estat molt pendent d'ell, sobretot en aquest moment de xoc emocional. Té la melancolia lògica, no una depressió profunda, i en cap cas ha tornat a les drogues tal com s'està dient. És una barbaritat.» El doctor va parlar en una ràdio local per tallar els rumors sobre el seleccionador argentí, que s'ha reclòs a casa i no surt.