Més política que futbol
Qatar 2022. Amb clar color futbolístic local, l’interès de l’Espanya-Kosova és saber com tractarà l’Estat espanyol l’equip d’un estat independitzat de Sèrbia per la via unilateral i al qual no reconeix pel pànic a un Catalunya-Espanya avui hipotètic
“No s’ha de barrejar política i esport.” Els abanderats d’aquesta fal·làcia tan estesa en els discursos oficials espanyols tenen avui la gran oportunitat de predicar amb l’exemple. Juguen les seleccions d’Espanya i Kosova, a Sevilla (20.45h, La 1) en partit de classificació per al mundial de Qatar 2022. Juguen per ordre de la FIFA, contra la voluntat d’Espanya, amenaçada amb sancions si s’hi negava. Els prolegòmens, el tractament de l’himne i la bandera kosovar i la mateixa locució de TVE seran indicis consistents per deduir si el govern del PSOE ha decidit girar full i renunciar a una resistència estèril davant el reconeixement de Kosova per part del COI, de la FIFA, la UEFA i les federacions olímpiques.
L’Estat espanyol ho ha fet tot per evitar enfrontaments esportius amb ens que no reconeix, com ara Kosova o Gibraltar, però ha perdut. Només li queda la probable victòria futbolística, ja que el potencial kosovar és molt menor.
La resistència espanyola a competir esportivament amb Kosova està vinculada amb l’independenisme català. Un hipotètic Catalunya-Espanya causa pànic a les estructures de l’Estat, que ja van utilitzar pressions i amenaces de tot tipus quan aquest enfrontament va estar en l’horitzó, amb motiu de l’admissió de Catalunya com a membre de ple dret de la federació internacional de patinatge i el seu triomf en el mundial B d’hoquei patins (que obria la porta al Catalunya-Espanya en el mundial A del 2005) abans de la revocació de l’admissió.
Kosova era territori serbi fins al 2008 i, 13 anys després d’haver assolit la independència mitjançant declaració unilateral del seu parlament (com la que el Parlament català va guardar al calaix l’octubre del 2017), ja fita de tu a tu tots els rivals, inclosos els que representen estats repressors de la dissidència, com és el cas del d’avui.