Genètica del patiment
1a divisió. Després d’una primera volta fulminant, en què va collir un 87,8% dels punts, l’Atlético ha hagut de fer front a un final de temporada agònic per assegurar-se l’onzè títol
De portes enfora, l’Atlético mai ho va donar per fet. De portes endins, l’eufòria devia ser latent. Ja que entrat el mes de desembre, i en una lliga això sí força estranya, amb jornades descompassades fins que tothom es va posar al dia, el conjunt colchonero avantatjava de 12 punts el Barça, un avantatge que històricament mai ningú havia aconseguit eixugar. I així ha estat. Però segurament per a un club com l’Atlético no hi ha èxit sense patiment i el que semblava un títol cantat al final de la primera volta, en què avantatjava de vuit punts el Real Madrid i d’onze els blaugrana, s’ha acabat convertint en un viacrucis fins a la meta, en una gota malaia en què el “partit a partit” eternament proclamat per Diego Pablo Simeone ha acabat sent un càstig per a un campió terrenal que ha hagut de vessar fins a l’última gota de suor. De guanyar 50 dels 57 punts possibles en els primers nou partits (87,7% del punts) a només poder sumar-ne 36 en els restants (68,4%). Una xifra acceptable però que, en contrast amb la dinàmica del Real Madrid i en algun moment del Barça, ha fet trontollar les aspiracions d’un equip que ha patit el vigor del coronavirus de forma severa i que ha hagut d’invocar la seva eterna cara obrera per serrar les dents i aguantar fins al final. Tot, en una temporada en què Simeone va començar plantejant un futbol més propositiu, en què Jan Oblak ha tornat a ser un bastió indestructible, en què Luis Suárez ha reivindicat una voracitat golejadora incontestable (21 gols en 32 partits) –“Suárez, senyors, Suárez. El cognom ja parla per si sol”, reivindicava dissabte Simeone– i en què Marcos Llorente s’ha convertit definitivament en un dels migcampistes més productius ja no només de la lliga, sinó de tot el continent (12 gols i 11 assistències en 37 partits). Un any en què Simeone per moments s’ha apuntat a la moda dels tres centrals, amb Mario Hermoso com a element determinant en el sistema i en què una de les taques torna a ser el rendiment d’un João Felix a qui continuen esperant més enllà dels seus habituals rampells de genialitat.
En el primer any sense el Mono Burgos, ara dirigint com a primer entrenador el Newell’s, com el seu fidel escuder, Simeone torna a cantar victòria, amb la seva segona lliga com a entrenador, l’onzena d’un Atlético que ha guanyat el seu primer trofeu de la regularitat des que va agafar les maletes i des de la vora del Manzanares va mudar-se l’any 2017 a un Wanda Metropolitano enguany desposseït de la seva ànima a les tribunes. “Ha estat un any diferent, difícil, en què hem perdut molta gent pel virus. És especial que l’Atlético de Madrid pugui donar-los una alegria. Hem estat 32 jornades al capdavant de la classificació, això és enorme”, va exclamar el tècnic de Buenos Aires, alliberat d’una tensió que en alguns moments de la temporada havia estat latent també en el rostre dels seus futbolistes. Tant, que Simeone va arribar a exigir als treballadors del club que, en lloc de saludar els jugadors amb un “bon dia” cada matí, els rebessin amb un “serem campions”. Així durant les darreres quatre setmanes. Coses d’un entrenador meticulós, obsessiu i supersticiós a l’extrem, d’un símbol de l’Atlético de tota la vida, patidor i rebel, i que dissabte a Zorrilla, després de setmanes eludint la pregunta, va obrir la porta a continuar alimentant aquesta història: “La gent es cansa sempre de les mateixes cares, però jo tinc el cap dur. Sempre he sabut que aquest club podia continuar creixent i tant de bo pugui continuar sent així.”
Luis Suárez continuarà
L’ariet uruguaià, que acabava contracte, va comunicar ahir en els actes de celebració del títol de lliga que seguirà la propera temporada a la institució colchonera, en decidir executar l’opció automàtica de renovació que el president del club, Enrique Cerezo, ja havia comunicat que estava en les seves mans. “Em va commoure la forma com m’ha rebut aquest club, ha estat espectacular. La meva dona, que conviu amb mi, sap el que em va passar l’estiu passat i el que he treballat per revertir la situació, per demostrar que puc estar a gran nivell”, va dir ahir el charrúa, sobre les llàgrimes “de felicitat” que va vessar a l’estadi de Zorrilla després de ser decisiu en el títol.