Contra els petrodòlars del Paris Saint-Germain, no hi ha més remei que aferrar-se al mètode, a un treball artesanal però fet amb gust, que és el que ha conduït el Lilla fins al cim de França per segona vegada des que els diners del Qatar van embargar pràcticament les opcions de títol d’algú que no fos el PSG.

I és que, més enllà d’una temporada traumàtica al Parc dels Prínceps, el desenllaç de la Ligue 1 només s’explica per una estructura quasi perfeta que ha permès a l’equip del nord, a prop de la frontera amb Bèlgica, tenir una temporada pràcticament sense fissures. Des dels despatxos fins al terreny de joc, en una gesta que té un repartiment de mèrits molt equànime, començant per la figura del seu director esportiu, Luis Campos, i acabant per la del seu davanter, el carismàtic i veterà Burak Yilmaz. Tot passant per un entrenador de raça com Christophe Galtier, que ha elevat la seva magnitud com a tècnic després d’haver invertit gran part de la seva trajectòria al Saint-Étienne.

Ja arquitecte del Mònaco campió de lliga amb futbolistes com ara Mbappé, Lemar i Benjamin Mendy l’any 2017, Campos ha tornat a demostrar que allò no va ser casualitat dotant el Lilla d’un ull clínic en la captació, incorporant jugadors joves com ara Zeki Çelik, Sven Botman, Jonathan David, Jonathan Ikoné i Yusuf Yazici que han tingut un rendiment notable, fent revifar fins i tot estrelles estrellades com Renato Sanches, caigut en l’oblit en el Bayern de Munic i que només a Lilla ha aconseguit recuperar el fil que va insinuar al Benfica i que el va dur a ser el campió més jove de Portugal a l’Eurocopa del 2016. O sobretot l’aposta per un Yilmaz que ja pocs haurien imaginat en una gran lliga a 35 anys. Campos, en canvi, el va contractar després de la venda al Nàpols de Victor Osimhen, una altra aposta extremament rendible, i l’ariet turc, amb passat als tres grans d’Istambul, ha correspost amb 16 gols i 5 assistències en els 28 partits de lliga que ha jugat en el camí cap al títol.

Luis Campos, que era l’aposta de la candidatura d’Emili Roussoud a la presidència del Barça, hi ha posat la matèria primera, mentre que Christophe Galtier ha estat l’encarregat de modelar-la, tallant un equip de ferro colat que només ha encaixat 23 gols en 38 jornades i que també ofensivament ha estat atractiu de veure, sempre amb verticalitat i futbolistes molt incisius, una barreja de futbolistes experimentats com ara José Fonte, Benjamin André i el mateix Burak Yilmaz, i d’altres d’emergents com l’holandès Botman, cridat a acabar en un equip gran, i un Jonathan David que ha acabat fent gols amb regularitat després d’uns primers partits difícils que han desencadenat un Lilla molt solvent, capaç d’adaptar-se a diferents escenaris malgrat que sempre ha utilitzat el mateix sistema, un 4-4-2, això sí, molt flexible.

“He volgut passar a un futbol modern, ofensiu, amb transicions i de ritme”, ha explicat Galtier, que sovint acusaven de ser excessivament defensiu al Saint-Étienne i que avui s’ha convertit en un entrenador suculent per a clubs de major categoria per haver tombat el PSG i perquè és l’executor d’un Lilla fet amb molt de gust que ha fet del mètode la seva millor eina per rebel·lar-se contra el poder establert.