Bèlgica esprem la seva generació d’or
Grup B. Els ‘diables rouges’ arriben a l’europeu com un dels favorits després de fer un podi històric en l’últim mundial però amb una plantilla un xic envellida
A la fornada dels Romelu Lukaku, Eden Hazard, Kevin de Bruyne o Axel Witsel se’ls coneix com la generació daurada del futbol belga des de fa anys, fins i tot des d’abans que superessin la quarta plaça mundialista del 1986, la que havia estat la millor participació del país en tota la història. Feta la feina a Rússia 2018, on pujar al podi va permetre a l’equip comandat per Robert Martínez convertir l’apel·latiu en una realitat latent. Els diables rouges arriben a l’Eurocopa compartint l’etiqueta de favorits però amb una plantilla un xic envellida i amb alguns futbolistes que no arriben en el seu millor moment. Si bé les temporades de Lukaku i de De Bruyne han estat pràcticament immaculades, el rendiment d’Eden Hazard a Madrid ha fet caure en picat la seva cotització mentre que a la rereguarda futbolistes com Jan Vertonghen, d’any irregular al Benfica, semblen haver vist passar els seus millors dies de futbol mentre que al mig del camp la gran participació enguany de Youri Tielemans contrasta amb la convocatòria simbòlica d’Axel Witsel, després de mesos de baixa a causa d’haver-se trencat el tendó d’Aquil·les amb el Borussia Dortmund. “Witsel és un futbolista que se selecciona per si sol, que si pot participar ho farà i si no aportarà la seva experiència al grup i es prepararà de la millor manera pensant en el curs passat”, ha justificat un Robert Martínez que ha volgut donar protecció a les vaques sagrades, defensant també en públic el rendiment del gran dels Hazard: “No em preocupa el seu estat de forma perquè Eden no és el típic futbolista que necessiti estar al cent per cent per posar el seu talent al servei de l’equip.
Més enllà de la presència d’algun futbolista emergent com és el cas de Jéremy Doku (19 anys), Robert Martínez s’aferra a l’experiència del seu col·lectiu i, amb la mitjana d’edat més elevada de tot el torneig (28,73) , intentarà reescriure de nou la història del futbol belga.
Dinamarca, competitiva
Campiona d’Europa el 1992, quan va participar de casualitat per l’exclusió de Iugoslàvia, Dinamarca sempre és un indret de talent i l’actual selecció, dirigida per Kasper Hjulmand, és una bona barreja d’experiència i talent emergent, amb una estructura defensiva cimentada sobre la jerarquia de Kasper Schmeichel –el seu pare Peter va formar part de la generació del 92– i de dos centrals com Simon Kjaer, de gran temporada al Milan, i Jannik Vestergaard, indiscutible a l’eix de la defensa d’un Southampton que ha anat de més a menys en la Premier. Un eix defensiu reforçat al mig del camp per la fortalesa física i tàctica de Pierre-Emile Hojbjerg i de Thomas Delaney, dos guerrers bregats en equips importants per donar llibertat a Christian Eriksen com a far futbolístic d’un equip que disposa de peces alegres a les bandes com Andreas Skov Olsen i Robert Skov i atacants de bona associació com Jonas Wind i Kasper Dolberg, a més de l’energia que aporten Martin Braithwaite i Yusuf Poulsen.
Amb Bèlgica com a gran favorita del grup Dinamarca aparentment haurà de competir per la segona posició –quedar tercer també li podria servir– amb una Rússia que continua comandada per Stanislav Txertxesov i que després d’haver estat un digne amfitrió al mundial del 2018 renova la plantilla amb migcampistes com Barinov i Mukhin, de gran rendiment al Lokomotiv de Moscou, i l’hàbil Denis Makarov a la banda.
Benvinguda, Finlàndia
Sense cap bagatge en una gran competició de seleccions, Finlàndia es presenta a l’europeu després d’haver passat al davant de Grècia i de Bòsnia i Hercegovina en el seu grup de classificació i en què, amb un sistema de tres centrals i carrilers, destaquen especialment el migcampista Glenn Kamara, campió d’Escòcia amb el Rangers i Teemu Pukki, màxim golejador de la segona divisió anglesa amb l’ascendit Norwich i autor de deu gols en deu partits camí de l’Eurocopa.