Anglaterra, a l’escalf de Wembley
Grup D. El conjunt dels tres lleons calibra el seu creixement en un torneig en què pot arribar a disputar sis dels set partits a la seva catedral de Londres
Va haver-hi una època en què la globalització de la Premier League va abocar l’opinió pública anglesa a un debat fervent sobre si l’arribada de futbolistes de quasi tots els racons del planeta per sumes ingents de diners anava en detriment de la seva formació de futbolistes, sobre si el negoci de la lliga atemptava directament contra el rendiment de la seva selecció.
Avui, no gaire temps després, les discussions són fum i és quasi unànime el pensament que el país gaudeix d’una fornada de talent més que estimulant, amb resultats notables en categories de formació –Anglaterra ha estat recentment campiona del món sub-20 i sub-17– i una gran participació de l’absoluta en l’últim mundial, on va quedar a les portes de la final de Rússia 2018. Tot plegat amb un mètode coherent, comandat per un Gareth Southgate més que coneixedor del futbol de base del país i que avui es presenta a l’europeu amb la certesa de ser un equip competitiu, amb una plantilla que en els últims temps ha anat incorporant a la base de futbolistes que van jugar el mundial nous incentius que han multiplicat el seu potencial, com ar ael sorgiment de Jack Grealish (Aston Villa) com un dels talents més sòlids del país o l’eclosió definitiva d’un predestinat Phil Foden.
De cara a l’europeu, Anglaterra disposa del comodí de Wembley, on ha de disputar pràcticament la totalitat dels seus partits. D’entrada, hi jugarà els tres partits de la fase de grups i, en cas de quedar primera, aniria per un camí on disputaria uns hipotètics vuitens, les semifinals i la final també al nord de Londres. En cas d’assegurar aquest primer lloc, el conjunt de Gareth Southgate només hauria d’abandonar l’illa per jugar els quarts de final a l’Olímpic de Roma.
Dins dels partits que ja té garantits Anglaterra al seu territori, té un especial impacte el que l’enfrontarà amb Escòcia, sempre amb una rivalitat molt especial entre totes dues nacions.
Els escocesos tornen a una gran cita per primera vegada des del mundial del 1998 i ho fan amb una generació abanderada per futbolistes que brillen en equips grans de la Premier League com ara Andy Robertson (Liverpool), Kieran Tierney (Arsenal) o Scott McTominay), condimentats amb una bona base de futbolistes del Celtic de Glasgow com ara Ryan Christie, James Forrest o Callum McGregor i amb un futbol molt directe fonamentat en un 5-3-2 durant la fase de classificació, on van deixar a la cuneta la selecció de Sèrbia en el play-off final.
Croàcia es reformula
A la força, la vigent subcampiona del món ha hagut de modificar lleugerament la seva fesomia després que il·lustres com ara Mario Mandzkukic o Ivan Rakitic decidissin deixar l’equip nacional.
Encara amb Zlatko Dalic a la banqueta i Luka Modric a la sala de màquines, el conjunt balcànic ha passat del 4-3-3 al 4-2-3-1 amb el migcampista del Madrid jugant alineat amb Marcelo Brozovic i donant molta llibertat a Nikola Vlasic, un dels futbolistes que pugen amb més força en una selecció que, com sempre, no deixa de trobar talent emergent, especialment de les profunditats del Dinamo de Zagreb com ara els joves Josko Gvardiol o Luka Ivanusec, que formen part de la nova fornada croata.
La base de l’Slàvia
Amb el seu millor record encara clavat en el 2004, quan aquella selecció dels Nedved, Baros, Koller, Ujfaluso o Jankulovski es va presentar a les portes de la final, la República Txeca es presenta a l’europeu amb un equip que sobretot té el seu potencial en una base de futbolistes que o bé en formen part ara, o que fins fa poc jugaven a l’Slàvia de Praga de Jindrich Trpisovski que tan bones temporades està fent a Europa pel que fa als clubs. És el cas de futbolistes com ara Tomas Souce, Jan Boril, Vladimir Coufal, David Zima o Alex Kral, que al costat d’altres peces com ara Patrick Shick o el prometedor Adam Hlozek prefiguren una selecció txeca sense grans aspiracions però que pot ser dura de pelar.