Europa recupera el color
Amb un estiu de demora i encara amb les incomoditats de la pandèmia presents, l’Eurocopa es posa en marxa per primera vegada disputada arreu del continent
França, Portugal Bèlgica i Anglaterra, principals candidates
Europa recupera el seu futbol. És cert que amb un estiu de demora, que ho fa encara amb inclemències latents, amb una pandèmia que no ha marxat del tot i amb estadis a mig omplir en la majoria de seus i amb contagiats d’última hora que estan hipotecant el dia a dia de les seleccions, però de nou amb aquell formigueig previ a una gran competició de seleccions, a les portes de tres setmanes intenses en què estats i nacions es batran per l’hegemonia de la pilota.
Per primera vegada repartida per diversos països del continent, des d’Anglaterra fins a Rússia, des de Glasgow fins a Bakú, l’Eurocopa 2020 aixeca el teló aquest 2021 a Roma amb un duel entre la bentornada Itàlia –no va ser al mundial de Rússia– i una Turquia que aspira a fer molt soroll. I ho fa en una edició de favoritisme dispers, en què sobretot Portugal, França, Bèlgica i Anglaterra han fet mèrits per considerar-se amb uns metres d’avantatge sobre la resta en la cursa pel títol.
Els primers defensen títol. Els altres tres van arribar fins al final en un passat mundial de Rússia que va coronar la França de Didier Deschamps, que arriba a l’europeu amb el seu bloc reconeixible, amb algun retoc com l’entrada d’Adrien Rabiot al lloc de Blaise Matuidi a l’onze titular i sobretot exultant pel retorn de Karim Benzema al conjunt del gall, una vegada rebut l’indult del seleccionador i amb un atac intimidant amb Griezmann uns metres darrere del punta del Madrid i de Kylian Mbappé.
Malgrat que ja va cosir ferides amb el mundial, França cau a l’Eurocopa encara amb el record de la final del 2016, perduda a Saint-Denis, al cor futbolístic de París, contra una selecció portuguesa que des d’aquell gol d’Éder s’ha convertit definitivament en una de les potències del continent, havent sumat a aquell equip un bon cabàs de futbolistes que no només li han mantingut el to competitiu, sinó que l’han dotat de molta més elegància, gràcies a la incorporació progressiva de futbolistes de bon peu com Bruno Fernandes, Ruben Neves, Pedro Gonçalves o Diogo Jota. Tot sang nova per a la vella fórmula d’un equip liderat a la defensa per Pepe i pels gols de Cristiano Ronaldo, que en el camí cap a l’europeu es va donar el gust de guanyar la primera edició de la Nations League.
També una garantia en els darrers anys, Bèlgica afronta la gran cita amb una recepta coneguda, la de la seva generació daurada amb algun reforç d’enorme nivell com el de Youri Tielemans, de gran temporada a la Premier League, o de l’agitador Jérémy Doku, una de les joies de la futura generació.
El català Robert Martínez, encara al capdavant dels diables rouges, afronta l’Eurocopa amb l’únic dubte del nivell que li oferirà una línia defensiva un pèl envellida i pel rendiment d’un Eden Hazard que ha passat la temporada quasi al marge del Real Madrid.
I en contrast amb l’experiència dels belgues, compareix una Anglaterra que ja va demostrar que està feta d’una altra pasta a Rússia i que, sota el guiatge de Gareth Southgate, perfecte coneixedor del futbol de base del país, encara ha donat més continuïtat a l’arribada de talent emergent, en una selecció que estarà liderada pel futbol i pels gols de Harry Kane. Al voltant del punta del Tottenham, objecte de desig de Pep Guardiola per al seu Manchester City, compareix el talent de futbolistes com Phil Foden o l’exuberant mitjapunta de l’Aston Villa Jack Grealish, amb un mig del camp fortificat pel desplegament d’un altre jove com Declan Rice, en una selecció només penalitzada per la baixa d’última hora de Trent Alexander-Arnold i que tanca el ventall de grans favorits per sobre de seleccions com Alemanya –que configura el grup de la mort juntament amb francesos i portuguesos en el que serà l’últim torneig de Joachim Löw com a seleccionador–, una Espanya que és una incògnita per joventut i inexperiència, una Holanda estimulant però que sospita sobre les idees del seu seleccionador, Frank de Boer, disposat a entregar-se a un 5-3-2, i una Croàcia sempre competitiva però que arriba al grup d’Anglaterra després d’haver perdut il·lustres com Rakitic o Mandzukic des del subcampionat al mundial de Rússia.
Dos debutants
Les seleccions de Finlàndia i Macedònia del Nord viuran la seva primera experiència en un gran torneig de seleccions. El conjunt nòrdic ho farà després d’haver superat un grup amb seleccions amb més bagatge que ella com Grècia i Bòsnia i Hercegovina, mentre que el conjunt balcànic, independent des del 1991 i liderat futbolísticament pel veteraníssim Goran Pandev, va derrotar en la repesca Geòrgia per fer història i acabar encasellada en un grup en què serà l’outsider davant els Països Baixos i dues seleccions secundàries però prou estimulants com Ucraïna i Àustria.
Les PCR també juguen
Encara que hi ha diverses seleccions que, si bé no de forma íntegra, estan pràcticament vacunades, com serien els casos d’Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos, Turquia o Polònia, la pandèmia continua molt present en el dia a dia del futbol i és una incomoditat que ja ha començat a dificultar el dia a dia de les seleccions, especialment al grup E, on la selecció espanyola, mentre el govern debatia si vacunar o no la plantilla, ha vist com el blaugrana Sergio Busquets i inicialment el central del Leeds Diego Llorente es contagiaven a pocs dies del torneig i havien de fer una quarantena que ha obligat Luis Enrique Martínez a activar un grup de futbolistes paral·lel per, en cas d’urgència, no veure gaire limitades les seves opcions, sobretot després de decidir fer una llista de 24 en lloc dels 26 que permetia la UEFA. Suècia, amb els positius de Kulusevski i de Svanberg, també viu amb angoixa l’inici d’un torneig molt marcat per les restriccions i pel protocol.