Per la fam d’una mare
Kalvin Phillips, metrònom del Leeds, va guanyar-se l’escalf de Wembley en l’estrena, posant el colofó a una història sorgida des de la humilitat
“La meva mare a vegades no menjava per poder alimentar-nos a nosaltres, i el meu pare es passava la vida entrant i sortint de la presó”
Se sol dir allò que el futbol no nega la glòria a ningú, que és un esport que transcendeix les classes socials. I el cas de Kalvin Phillips (Leeds, Anglaterra, 1995) és d’aquells que entren directament al cor del poble, al d’una Anglaterra que dissabte va assistir a veure com un noi sorgit dels carrers de Leeds, fill de la superació, es guanyava el reconeixement de Wembley en una estrena somiada, en què pràcticament no va fallar cap passada, en què va guanyar la majoria dels seus duels i que, sobretot, va alliberar el crit de la catedral de Londres amb una acció formidable, una conducció sense pal·liatius, per acabar trobant una gran pilota filtrada perquè Raheem Sterling donés el toc de gràcia a Croàcia.
A la llum de Wembley, a Anglaterra no van passar desapercebudes les arrels del seu nou heroi, membre d’una família desestructurada, amb un pare entrant i sortint de la presó de manera rutinària i una mare que va ha ver d’aguantar la respiració per tirar la família endavant. “Dormíem en una casa en què el meu germà i jo dormíem en una llitera, les meves germanes, en altres habitacions i la meva mare solia dormir al sofà. Hi havia dies en què la meva mare no menjava per alimentar-nos a nosaltres. Tenia dos treballs per poder fer-ho”, ha reconegut en una entrevista al diari Times el migcampista del Leeds, reconeixent que a l’escola es reien d’ell perquè normalment menjava “àpats gratuïts” proporcionats pels governs, mentre que la resta de nois es portaven el seu menjar de casa. “Portaven sandvitxos i barres de xocolata. Jo preguntava a la meva mare per què nosaltres no fèiem el mateix. I em deia que no ens ho podíem permetre”, va explicar Phillips, i va confirmar l’absència habitual del seu pare en la seva vida: “Ha estat dins i fora de la presó des que jo era jove. Ajuntar-se amb la gent equivocada, drogues, baralles...”
Patidor com el club de la seva ciutat, un Leeds que ha hagut de travessar el desert, colpejat per una severa crisi econòmica que el va tenir 16 anys lluny de la Premier League, Kalvin Phillips ha emergit sota el guiatge d’un Marcelo Bielsa que ha multiplicat exponencialment el seu rendiment i, als 25 anys, ha arribat a la selecció per convertir-se en un migcampista de doble rol, capaç d’exercir de mig centre, on té una visió de joc afilada i una passada llarga mil·limètrica, o fins i tot d’interior, on en l’estrena a Wembley va ser el pulmó d’Anglaterra, lúcid amb la pilota i afilat en la pressió, amb el sacrifici futbolístic que la seva mare li va ensenyar en la vida i un futbol de carrer ordenat i estructurat en el darrers anys per Bielsa, algú especialment interessat per les històries de superació. La de Phillips, sens dubte, és de les que eleven la dimensió del futbol.