La moral dels Schmeichel
Amb el record del seu pare, campió el 1992, i sabent què és sorprendre amb el Leicester, Kasper Schmeichel no entén d’impossibles: “I per què nosaltres no podem ser campions?”, ha dit sobre una Dinamarca marcada per l’infortuni d’Eriksen
“Si ells ho van aconseguir, per què no nosaltres?” Sortint de qualsevol altra boca, segurament serien paraules condemnades a evaporar-se amb el vent. De la d’un Schmeichel, en canvi, sembla prudent deixar oberta una porta a la gesta. I és que, a l’edat de 34 anys, Kasper sap de què parla. Era un nen quan l’estiu del 1992 el seu pare, l’inoblidable Peter Schmeichel, va ser reclutat a última hora per jugar una Eurocopa per a la qual ni tan sols s’havien classificat. L’exclusió de Iugoslàvia com a conseqüència del conflicte dels balcans va propiciar que Dinamarca acabés entrant a l’europeu per la porta del darrere. I, de no ser ni candidat, l’equip escandinau va acabar conquerint el continent en una de les gestes més grans de la història del futbol.
Des d’aleshores, des d’aquells incipients sis anys de vida, Kasper Schmeichel, crescut a l’ombra del seu pare, sap que no hi ha impossibles. De fet, s’ho va demostrar a si mateix quan l’any 2016 va aconseguir conquerir la Premier League amb un club alternatiu com el Leicester, en el que es considera el miracle més gran des que la Premier League va ser fundada, el 1992.
Si algú sap de gestes, és la família Schmeichel. I ara Kasper, fet a si mateix, crescut amb la dura etiqueta de “fill de Peter” per acabar sent reconegut com un dels millors porters d’Europa per mèrits propis, afronta el seu propi desafiament amb la samarreta d’una Dinamarca que s’enfrontarà aquesta tarda a Gal·les i que ho farà amb una àuria de superació diferent a la del 1992, però al mateix temps molt similar, després d’haver vist com un integrant de l’equip, un dels importants com Christian Eriksen, es col·lapsava sobre la gespa del Parken amb un atac de cor en l’estrena en el torneig. Colpejats per les imatges i forçats a jugar per la UEFA, aquell dia els danesos van clavar el genoll contra la modesta selecció de Finlàndia, en el que semblava ja un escenari difícil d’aixecar, i més encara després que en el segon partit Bèlgica li remuntés el gol inicial de Youssouf Poulsen. Però la victòria davant Rússia, afegida a les bones sensacions que va deixar l’equip contra els belgues, fan de Dinamarca un caramel enverinat, un equip amb bons futbolistes i sobretot amb el segell competitiu dels Schmeichel, aquesta vegada representats per un Kasper que va haver de créixer de cessió en cessió, del Darlington al Bury, del Falkirk escocès fins al Cardiff gal·lès, abans de convertir-se en un porter de garanties al Leicester i en una selecció danesa que de vorejar la tragèdia fa algunes setmanes, busca ara invocar una gesta. I amb un Schmeichel en nòmina sempre sembla més fàcil somiar.