L’aterratge de Paul Pogba
El mundial de Rússia va canviar el destí del migcampista francès del Manchester United, sempre en el punt de la crítica a la selecció
El paper de Didier Deschamps ha estat clau en l’assentament de l’exuberant jugador
“Simplement estic sent jo, una persona a qui agrada parlar, animar, exercir de líder i, sobretot, guanyar. La gent m’ha descobert així, però els que veritablement em coneixen no estan gens sorpresos.” Paul Pogba (Lagny-sur-Marne, França, 1993) és avui el que tothom havia imaginat que algun dia seria, un referent del futbol mundial. Una faceta encara qüestionable quan s’enfunda la samarreta del Manchester United, on els 100 milions d’euros de traspàs i l’arribada de noves jerarquies com les de Bruno Fernandes tenen l’exuberant migcampista francès encara en dèficit. Però quan es tracta de defensar l’equip del gall, Pogba ja canta, alliberat després d’un mundial de Rússia que li va treure una llosa de sobre i convertit ara sí en el migcampista total que un dia va prometre ser. Un futbolista desbordant físicament, amb capacitat per abraçar metres, sacrificat defensivament i al mateix temps amb bon peu per associar-se i per arribar a camp contrari a acompanyar els atacs del seu equip.
Pogba avui somriu com el líder que un dia anhelava ser. En la retina queda la seva imatge aixecant la copa del món, però en la seva memòria també pesa un trajecte que no sempre va ser agraït, cicatrius que també formen part del creixement de qualsevol futbolista, fins i tot d’aquells que semblaven predestinats. En el cas de Pogba, algunes són fins i tot recents. I és que setmanes abans d’acabar conquerint la copa del món, i amb una actuació indiscutible per part seva, el migcampista del United va haver d’escoltar xiulets a l’Allianz Riviera de Niça durant un amistós de preparació contra la selecció d’Itàlia, en uns esdeveniments que li devien fer mirar encara més enrere, a l’estiu del 2016, quan l’Eurocopa de França va ser un moment traumàtic de la seva carrera, amb tot un país reclamant que portés els bleus a la victòria i en què, malgrat que l’equip del gall va acabar jugant la final, Pogba va estar sempre a l’ull de l’huracà, molt criticat per un rendiment inconstant i per una premsa que no li’n deixava passar cap. Una de les imatges del torneig, de fet, va ser la del migcampista fent un gest despectiu cap a la tribuna de premsa després d’un gol contra Albània de Dimitri Payet que ell sempre va desmentir, però que va ser objecte de debat durant dies. “El problema de Pogba és que es posa massa pressió a si mateix quan juga amb la selecció”, va diagnosticar aleshores l’exfutbolista del Barça Christophe Dugarry. Una hipòtesi que es va mantenir estable en el temps. Com també ho va fer el suport inqüestionable d’un seleccionador, Didier Deschamps, que durant tota la seva gestió ha tingut la capacitat de mantenir un bloc força impermeable i de convertir un equip d’individualitats en un col·lectiu, en un bloc en què Pogba avui se sent fort i protegit. “A Paul a vegades li exigeixen que faci coses de davanter, que decideixi partits, i no podem oblidar que és migcampista”, ha defensat Deschamps algun cop. “Didier ha estat sempre al meu costat, no m’ha regalat mai res, però ha estat sincer i m’ha ajudat a convertir-me en el líder que avui sóc, a tenir aquesta confiança”, ha reconegut el migcampista d’origen guineà, avui capaç de sostenir la pressió d’una selecció que no pot amagar que és entre les favorites per acabar lluitant pel títol a la gespa de Wembley.