Itàlia troba l’evolució
Eurocopa. L’èxit a Wembley corrobora les sensacions d’una selecció ‘azzurra’ que necessitava un canvi després de perdre’s el mundial del 2018 i que l’ha trobat en una versió modernitzada
No cal mirar massa enrere per trobar crítiques a una Itàlia que sovint s’ha vist estancada en la nostàlgia dels anys noranta, quan la Serie A aglutinava un futbol d’avantguarda amb els millors futbolistes del planeta. “Ara el futbol italià és lent, sense qualitat ni agressivitat; a Europa es juga a una velocitat que a la Serie A no veiem”, va reclamar Fabio Capello a Sky Sports Itàlia al mes de març, just després que la Juve, la Lazio i l’Atalanta fossin escopits de la Champions League de bon principi, en els vuitens de final.
La perspectiva dels mesos, en canvi, posa en qüestió l’anàlisi de l’exentrenador del Real Madrid, i encara més després d’una Eurocopa que posa de manifest una Itàlia reformada de cap a peus, i construïda quasi exclusivament amb ingredients d’una Serie A on des de fa temps hi ha equips i entrenadors que sí que han aportat una visió moderna i renovada del joc, amb Antonio Conte i Gian Piero Gasperini com a grans avaladors d’un futbol de pressió i verticalitat, i Roberto de Zerbi fent bandera d’un futbol de posició meticulós, en què el futbol és vehicle de tot.
Menys Jorginho i Emerson, campions d’Europa amb el Chelsea, i Verratti, jugador del PSG, la resta de l’expedició citada per Roberto Mancini per a l’europeu té el seu dia a dia radicat en una Serie A que, encara amb el compte pendent de competir en la Champions, ha donat símptomes de vitalitat aquesta temporada i que ha estat capaç de nodrir una selecció italiana modificada genèticament, en què sempre que ha pogut ha ofert una proposta refrescant, amb símbols del passat com ara els incombustibles Bonucci i Chiellini, però també amb atributs de present com la intensitat, l’agressivitat i la capacitat amb la pilota, amb un mig del camp que ha dut el pes de la majoria de partits, amb futbolistes com Jorginho o Verratti, capaç d’aglutinar moltes passades, amb el desplegament de Nicolò Barella i la contribució innegable de Manuel Locatelli en molts partits.
Dels 7 partits que ha jugat Itàlia en el camí del títol, en 5 ha tingut la pilota més que el rival. Només contra Suïssa en el segon partit de la fase de grups (49%) i contra Espanya (30%) en la semifinal, la selecció azzurra ha tingut menys quota de protagonisme que el rival. I tot i haver d’assumir un rol diferent, ha tingut l’humilitat i el sacrifici defensiu per ser igualment un equip curt, capaç de jugar en pocs metres i amb moltes ajudes defensives. Quan ha necessitat ser l’Itàlia de sempre, ha sobreviscut. I quan li han donat les cames, ha ensenyat a Europa una nova pell que la torna a ubicar en el mapa després de perdre’s la darrera copa del món.
Consagració sota pals
Les llàgrimes de Gianluigi Buffon després de la repesca contra Suècia, que va deixar fora els italians de Rússia 2018, van ser el final d’una era. Per iniciar-ne una de nova, Itàlia ja tenia preparat un successor que des que era un adolescent ja semblava predestinat a posar-se els guants d’una llegenda com l’ara porter del Parma.
De Buffon a Donnaruma. De Gigi a Gigio. D’un porter precoç a un altre que encara ho ha estat més. I és que si Buffon va debutar amb la selecció als 19 anys, Donnaruma va fer-ho als 17. I si Gigi es va posar sota els pals de la porteria del Parma amb 17 anys, Gigio va fer-ho en la d’un gegant com el Milan amb 16.
Ara, sent ja un veterà de 22 anys, Donnarumma ha demostrat al món els perquès de la seva trajectòria, mostrant-se com un porter extremament serè en situacions límit com les tandes de penals contra Espanya o Anglaterra, que l’han consagrat ja com a llegenda italiana, o posant una mà salvadora en els quarts a Kevin de Bruyne. I tot, mentre s’exhauria el seu contracte amb el Milan i els rumors de traspàs al PSG circulaven al voltant seu.
Un equip asimètric
Encara que el punt de partida sobre la pissarra ha estat el 4-3-3, Itàlia ha mostrat una coordinació tàctica que li ha permès ser un equip equilibrat en la majoria de facetes del joc. Sobre el tauler de Mancini, el lateral esquerre, ja fos Emerson o el malaurat Spinazzola, sempre han tingut més volada que el lateral dret, un Giovanni di Lorenzo que en moltes fases del joc acabava sent un punt de suport per a Chiellini i Bonucci en les vigilàncies defensives. Al mig del camp, la naturalesa de Verratti el portava a jugar sempre a prop de Jorginho mentre que Barella ha estat un esperit molt més lliure per acompanyar amb el seu dinamisme una línia ofensiva en què, ja fos Berardi o Chiesa, tenien un rol molt més profund que el d’un Insigne sempre amb tendència a buscar zones interiors i la diagonal per xutar al pal llarg
Cau Immobile, puja Chiesa
Tot i els 56 gols que ha marcat en les dues darreres temporades a la Serie A, Immobile no ha acabat de trobar l’encaix dins dels mecanismes de la selecció, hipotecat en molts casos per contextos de partit que l’obligaven a actuar en espais reduïts, sense massa espai per traçar desmarcades, la seva gran especialitat. Sense un relleu indiscutible per a l’atacant de la Lazio com a punta de llança, qui ha acabat picant a l’avantguarda italiana ha estat Federico Chiesa, fill de l’exdavanter Enrico i una de les poques bones notícies de la Juventus aquesta temporada. Elèctric, valent en l’un contra un i amb un gran nervi en cada acció, Chiesa ha estat decisiu marcant en vuitens i en les semifinals i sent un element de desequilibri quasi únic en molts moments de la final, quan Itàlia buscava solucions en el camí de la seva segona Eurocopa.
XIFRES
LES XIFRES
Publicat a
Notícies
Dissabte,23 novembre 2024