No hi ha millor aval per a un davanter que el gol i en aquesta faceta Jonatan Soriano (Pont de Vilomara, 1985) se’n pot anar en pau. Han estat 273 crits (en 424 partits oficials) per a un atacant sorgit dels budells del sempre prolífic futbol base de l’Espanyol, ressuscitat pel Barça després de dies d’incertesa i exportat al món on, des d’Àustria fins a Aràbia Saudita, sempre va tenir una porteria entre cella i cella. Després d’experiències al Girona i al Castelló, el punta català va decidir retirar-se però amb l’esperança de mantenir-se vinculat al futbol.
El gol es porta o s’aprèn?
Mig i mig. S’ha de treballar, pots millorar en moltes facetes però sí que hi ha una part d’instint, de sentir-ho, que has de portar des de petit.
Com a davanter de raça, com va viure la moda del fals nou?
La veritat és que hi va haver un moment que em vaig quedar mig descatalogat com a davanter. Primer va aparèixer el tema del fals nou que encara em va anar bé, ja que em donava mobilitat i la possibilitat d’entrar molt en contacte amb la pilota. Però després van començar a portar-se els davanters més grans, forts, ràpids, que podien jugar en banda... i vaig veure que el davanter més d’àrea, com jo, mig desapareixia. Allò em va obligar a adaptar-me.
Hi ha molts davanters joves que quan arriben a l’elit necessiten començar de zero l’aprenentatge, per molts gols que haguessin marcat en categories inferiors. Va ser el seu cas?
Absolutament, s’ha de tenir en compte que jo debuto amb disset anys, era un nen, i no és el mateix jugar a juvenils amb un equip com l’Espanyol, que és un equip gran, que saps que domines tots els partits i que hi ha facilitat per generar ocasions de gol que en un primer equip en què moltes vegades t’has de buscar la vida en solitari. Costa molt més tirar els partits endavant i un 1-0 ja és un gran resultat.
A l’Espanyol va ser víctima de l’expectativa?
L’expectativa era la que era, jo havia fet molts gols a les categories inferiors del club. La realitat, però, és que no era senzill jugar en aquell moment al primer equip. Aquell Espanyol era Tamudo i la resta, defensar i fer el que poguéssim. Vaig jugar moltes segones parts, estones en què em recordo molts minuts defensant i el simple fet de fer gols no era fàcil en aquell context.
S’està parlant molt de la salut mental en l’esport. Vostè amb disset anys estava preparat per fer un salt al primer equip?
No, i això que aleshores el futbol no era el que és actualment, en què sobretot les xarxes socials ho multipliquen tot una barbaritat. No és fàcil amb disset o divuit anys arribar a primera divisió, veure que tothom et coneix. És important que aquestes persones rebin el suport necessari i en cas de continuar vinculat al futbol és una faceta en la qual m’agradaria treballar, poder donar consells, explicar-los els que es poden trobar. El futbol és per gaudir-ne però també és important saber per quins camins has d’anar, saber discernir entre el que és bo i el que és dolent i si no tens ningú al costat és més complicat.
Després d’haver estat cridat a marcar una època a l’Espanyol, vostè acaba el 2008 a l’Albacete. Va ser un moment en què es va sentir desorientat?
Sí perquè a mi sis mesos abans l’Espanyol em comunica que no em farà fitxa. I és clar, tenia dues opcions, o quedar-me a entrenar sol o anar a l’Albacete, ja que Paco Herrera coneixia el director esportiu i se’m va obrir l’oportunitat d’anar a jugar a segona sis mesos. Me’n vaig anar ja com a futbolista de l’Albacete, no com a cedit, i amb un contracte curt perquè l’Albacete havia entrat en llei concursal. A més, arribo al club al gener i els davanters eren Diego Costa, que havia de jugar per contracte, i Toché, que acabava d’arribar i era un fitxatge de l’entrenador. Em vaig adonar ràpidament que seria molt difícil jugar.
On era quan li truca el Barça?
Recordo que era al juliol, perquè molts equips havien començat ja les pretemporades i jo havia acabat contracte amb l’Albacete i estava a casa de la meva dona. Van ser dies fotuts, en què em sortien poques coses, algun equip de segona B, però sempre perquè algú coneixia un contacte, no perquè em vinguessin a buscar. La veritat és que vaig arribar a veure-ho molt negre quan de sobte em va trucar el meu representant i em va dir que hi havia la possibilitat del Barça B, que m’ho anés rumiant. Ostres! El primer que em va venir al cap va ser el meu darrer partit amb l’Espanyol, que va ser al Camp Nou i com a capità! Va ser un xoc en sis mesos passar de jugar la copa al Camp Nou de visitant a jugar al filial del Barça. A més era perfectament conscient que molta gent no ho acceptaria, ni aficionats del Barça ni de l’Espanyol. Els primers dies van ser molt d’acotar el cap i treballar.
Al Barça, però, va tornar a gaudir del futbol...
Sí, però al principi va ser fotut també. Recordo que el primer partit ens foten un 3-0 al camp del Badalona, un camp petit, jo amb 23 anys, venint de primera divisió i en què em deien de tot. Havent provat ja la primera divisió va ser un contrast enorme tornar a segona B i a sobre en un filial en què hi havia Gai Assulin amb 16 anys, Thiago Alcántara amb 18, Muniesa que encara havia d’anar a l’escola...
Vostè com cau en aquell vestidor?
Va acabar sent un vestidor collonut, en què Luis Enrique era clarament el líder i en què els jugadors més veterans com Armando Lozano o jo ens vam integrar al millor possible. Vaig sentir que el meu nom m’ajudava, sensació de respecte, però vaig intentar entrar sense fums i dins del que era possible em vaig intentar adaptar. S’ha de tenir en compte que arribo al filial del Barça casat i amb dues nenes, era difícil fer el mateix que nois de 17 o 18 anys, però més enllà d’això vam estar molt units.
Luis Enrique és el millor tècnic que ha tingut?
Sens dubte, amb mi va tenir un tracte molt especial. I no perquè fes gols ni tampoc em donava més privilegis que a la resta, però sí que sentia que em tractava de manera diferent. Cal tenir en compte que Luis Enrique i jo havíem estat rivals sobre un terreny de joc i quan ell veia que estava malament, em venia i em preguntava: “Com estàs a casa? Què tal les nenes? Si avui prefereixes no entrenar-te estigues tranquil.”
El Luis Enrique proper és molt diferent al que es veu a les rodes de premsa?
Totalment, després d’haver-lo tingut com a entrenador he continuat seguint la seva evolució i les seves rodes de premsa i no és el Luis Enrique que jo conec. A vegades ho penso. Però té una personalitat molt especial. El pitjor que pots fer-li és criticar-lo perquè no porta cap jugador del Madrid, perquè estàs incentivant-lo que encara ho faci menys. Seria capaç, en cas que el Madrid fitxés els onze jugadors que està posant a la selecció, deixar de convocar-los. És una exageració però en això ell és així. I a més té la capacitat i el coneixement futbolístic que les coses li vagin bé amb les decisions que pren. Que a ningú li agrada que Llorente sigui lateral dret? Doncs amb mi serà lateral dret. I a més, ho farà bé. Que la gent em demana que canviï de porter perquè ha fallat? Doncs no, Unai Simón. I amb això mor. I li funciona perquè està convençut i perquè realment en sap molt.
Quan vostè abandona el Barça, aposta pel Red Bull Salzburg, que aleshores semblava un destí secundari, però que en l’actualitat s’ha convertit en un laboratori futbolístic de primer ordre.
De les coses que més orgullós em sento és d’haver contribuït que Salzburg sigui el que és avui. Vaig fer un canvi que ningú va entendre, anar-me’n a Àustria. Avui tothom veu molt clar la marca Red Bull però el 2012, quan marxo, no era així. Red Bull era la beguda, els esports extrems i la fórmula 1. I veure ara en què s’ha convertit allò futbolísticament, em fa sentir-me’n orgullós, saber que tinc una part de culpa, ja sigui gran o petita, en una evolució tan gran.
És cert que al Salzburg s’utilitzaven mètodes d’esports extrems o de fórmula 1 per a la preparació dels futbolistes?
Quan ens lesionàvem no anàvem a les instal·lacions del club de futbol; anàvem a les instal·lacions de Red Bull. Marc Márquez, quan es lesiona va allà. Linsay Vonn quan es lesiona va allà. Els pilots de fórmula 1també tenen una zona en aquell edifici. La veritat és que la infraestructura Red Bull és impressionant i no hi ha res amb què ho pugui comparar.
A Salzburg es va arribar a sentir un davanter imparable? Hi ha temporades en què va fer més gols que partits va jugar.
Em trobava molt bé. Molt. Pensava: aquesta gent està trobant la clau per aconseguir envoltar-me de jugadors amb qui em sentia molt còmode. Van portar Kevin Kampl, que era una bèstia. Després van venir Naby Keita, Minamino, Sabitzer... Ara veig aquests futbolistes, un al Bayern, l’altre al Liverpool, l’altre al Leipzig... i penso que vaig arribar massa veterà a Salzburg [riu]. Realment Red Bull és una màquina de formar futbolistes.
Ara en tenen tres a dalt, Adeyemi, Sucic i Sesko, que també apunten molt alt...
Aquests estan fora ja. Adeyemi si no és al gener, a l’estiu estarà venut. I el millor és que al darrere en vindran de nous que tornaran a rendir. En això el context que hi ha a Salzburg és inigualable.
Al Red Bull va coincidir també amb Sadio Mané. Esperava que acabaria sent el jugador que és al Liverpool?
Quan va arribar Sadio Mané a Salzburg era suplent. El veies jugar i la veritat és que era rapidíssim. Però res més. Els driblatges que fa ara, la definició, tot això al principi no li ho percebies. Ara el veig jugar i penso: jo vaig jugar amb aquest tio! Però la veritat és que quan va arribar era un altre jugador. Hi ha un abans i un després entre que arriba i marxa del Salzburg.
Va gaudir a Girona o li hauria agradat aportar més?
Clar que m’hauria agradat tenir més pes. Però la realitat en aquell moment és que hi havia un Stuani que tot el que tocava era gol, era un futbolista intractable. I és clar, vaig quedar molt limitat a jugar segones parts i amb 35 anys em va costar agafar el ritme.
Hi ha algun defensa que l’intimidés especialment?
Recordaré sempre un contracop el dia que vaig marcar el primer gol a primera divisió. Contra el Sevilla. I recordo estar corrent al costat de Pablo Alfaro. No em va fer res, però l’anava veient de reüll i a mi em venien al cap totes les imatges de Pablo Alfaro: aquell cabell, aquella barbeta... no diré por, però en aquell moment vaig sentir molt de respecte.
Si tornés a néixer seria davanter?
No hi ha res millor que acabar una jugada i fer un gol. Entenc que un porter pot pensar diferent, o un migcampista, però per mi, que he viscut tota la vida amb això, no conec una sensació millor.