Mundial de clubs
Chelsea - Palmeiras
En el nom de Mourinho
Abel Ferreira ha comandat el Palmeiras a dos èxits continentals seguint el pragmatisme de l’ara tècnic de la Roma, pel qual professa admiració
Des que ho va aconseguir Carlos Bianchi el 2000 i el 2001 amb el Boca, cap entrenador havia guanyat dues copes Libertadores consecutives
“M’agradaria que algun dia Pep Guardiola digués: «No, ara me’n vaig a Portugal a fer el Porto un equip campió d’Europa.» Fer-ho amb equips de segona fila no és tan fàcil.” La frase podria ser del mateix José Mourinho, però en aquest cas neix de la iniciativa d’Abel Ferreira (Penafiel, Portugal, 1978), que des de l’altra punta del planeta, ja com a entrenador del Palmeiras i sense haver-se enfrontat mai amb el tècnic de Santpedor, no ha tingut mai dubtes a l’hora d’alinear-se en el bàndol de Mourinho, un corrent no sempre tan popular ni agraït per estil i formes. “Però per a nosaltres Mourinho sempre ha estat la referència. Algú que ha fet campió d’Europa el Porto o l’Inter després de cinquanta anys de no aconseguir-ho ningú”, ha afirmat el tècnic nascut a Penafiel, segurament, de la nova fornada de tècnics portuguesos, el deixeble més fidel a l’actual tècnic de la Roma.
Per forma i per èxits. Ja que encara que ha hagut de creuar un oceà per trobar la seva plataforma de llançament, a Ferreira ningú li podrà discutir el què. Potser el com. Però els èxits són innegables. Des que Carlos Bianchi va conquerir les copes Libertadores del 2000 i el 2001 amb el Boca Juniors, cap entrenador havia tornat a conquerir Sud-amèrica en dues temporades consecutives com ho ha fet ara el portuguès, que, agafant el relleu del Flamengo d’un altre portuguès com Jorge Jesus i allargant el debat sobre si el Brasil és capaç de donar entrenadors de nivell, ha elevat a campió continental en dues ocasions el Palmeiras, club que fins aleshores només tenia una estrella cosida al pit quan el 1999 es va imposar en la final al Deportivo Cali amb la presència a la banqueta d’un entrenador també fill del pragmatisme com és Luiz Felipe Scolari. “Diria que hi ha alguna similitud en les nostres maneres de treballar, pel que veig i he pogut sentir dels que són al seu voltant”, ha dit Felipão.
Iniciat a les categories inferiors de l’Sporting Clube de Portugal, on va potenciar futbolistes com João Mario, Bruma o Eric Dier, Ferreira va despertar l’atenció del Palmeiras després de la seva bona feina al PAOK de Salònica, on encara avui i malgrat que han passat uns quants mesos, és ídol de l’afició. A São Paulo, el tècnic de Penafiel ha trigat poc a consolidar un equip en què el que brilla és el bloc i sobretot una capacitat defensiva i de patiment que té llaços innegables amb el mourinhisme. A la Libertadores del 2020 va sobreviure a una eliminatòria duríssima contra el River Plate i va acabar aixecant el títol en una final poc vistosa contra el Santos amb un gol en la pròrroga. En aquesta darrera, l’ordre tàctic, liderat per un central paraguaià com és Gustavo Gómez i per un dels millors porters de Sud-amèrica, Weverton (medalla d’or als Jocs de Rio 2016), ha reciclat l’èxit d’un Palmeiras que, sota la mirada tàctica d’Abel Ferreira, intentarà desafiar el predomini d’Europa en el mundial de clubs. I és que aviat farà una dècada que no hi ha èxits sud-americans en el torneig que enfronta els campions de tot el planeta. Des que el desembre del 2012 el Corinthians de Tite va ser capaç de tombar precisament el Chelsea, Amèrica espera el seu moment, una possibilitat de reivindicar-se que podria arribar aquesta vegada embolcallada, això sí, per la mirada d’un entrenador forjat a la vella Portugal i que quan es mira al mirall segurament intenta forçar el posat irreverent del seu admirat José Mourinho.
L’oblit de Guardiola
En l’intent de justificar que el seu Manchester City no és en el dia d’avui el millor equip del planeta, el tècnic català ha al·legat que els referents ara mateix són el Chelsea i el River Plate, capaços de regnar a Europa i a Sud-amèrica. En la sentència, òbviament, va oblidar la jerarquia actual del Palmeiras, marcat per les idees de Ferreira, més allunyades del que ell sent, per l’estil molt més en sintonia del River de Marcelo Gallardo, a qui Guardiola mai perd l’oportunitat d’elogiar davant dels micròfons.