MANOLO MÁRQUEZ
ENTRENADOR DE L’HYDERABAD
“Ha estat duríssim, però estic content”
Amb el tercer pressupost més baix, el tècnic català va guanyar la lliga de l’Índia
A causa de la pandèmia, els equips es van organitzar en bombolles: “Hem estat sis mesos tancats en un hotel”
Manolo Márquez (Barcelona, 1968) és un heroi a Hyderabad. El tècnic català, al capdavant de l’equip de la ciutat, amb el tercer pressupost més baix, ha assolit el títol de lliga de l’Índia, el primer campionat de la història del club i el primer de l’entrenador en una primera categoria. Pletòric, després de guanyar la final del play-off en els penals, reflexiona també sobre les dificultats i la duresa del camí, en un país especialment castigat per la pandèmia.
És campió. Com se sent?
Hi ha les dues parts... Per una banda estic molt content. Sempre hi ha la possibilitat de retirar-te després de molts anys entrenant sense guanyar cap títol, de primera divisió em refereixo, i, tot i que no és un país top en l’aspecte futbolístic, guanyar un campionat de primera causa molta alegria. Per altra banda, però, ha estat una lliga molt dura mentalment per a tothom.
No ha estat una lliga normal, a causa del coronavirus.
L’any passat l’Índia va ser un dels països més afectats per la covid, amb una onada molt bèstia, i van decidir que aquesta temporada farien la lliga en un format més curt, de quatre mesos i mig comptant la pretemporada. Són sis mesos, però tot concentrat en un estat, Goa, que és el més futboler. Érem onze equips, cadascú a la seva bombolla, amb el seu hotel i el seu camp d’entrenament i jugant en només tres estadis. Quan t’enfrontaves a un rival era quan entraves amb contacte amb algú de fora de la teva bombolla. I tot es va disputar a porta tancada, menys la final, perquè la situació ha millorat.
Com funciona la bombolla?
Quan arribes a Goa per començar la temporada, has d’estar deu dies en quarantena, tancat a l’habitació de l’hotel, on hem estat els sis mesos de competició. I a partir d’aquí, com que l’hotel és només per a l’equip, no hi ha turistes, fins i tot el personal està confinat amb tu, pots fer vida normal, si no hi ha casos de covid.
Que sí que n’hi ha hagut.
Hi va haver un moment de la lliga que pensàvem que s’aturaria, però no. Van decidir suspendre cinc o sis partits i es va reprendre. Hi ha hagut casos tota la temporada i hem acabat com hem pogut. Per a nosaltres ha acabat molt bé, però ha estat una competició molt dura. L’any passat també va ser amb bombolla però durant la competició la covid no va aparèixer, però en aquest, ha aparegut enmig de la competició i hi ha hagut molts problemes.
I entenc que quan tenien casos de covid a la bombolla la situació encara es feia més complicada.
Quan apareixien casos a l’equip, no només estàvem tancats en l’hotel, sinó també a la nostra habitació i ens portaven els àpats allà i només sortíem per anar a entrenar-nos i jugar els partits.
Duríssim.
Molt. La mateixa lliga va posar psicòlegs per fer sessions telemàtiques. I, de fet, un jugador de l’equip va decidir marxar a mitja temporada. Va arribar un moment que va dir que no podia més i a principis de febrer va tornar a casa. Ell va passar la covid, no se li acabava mai, continuava donant positiu, va estar 14 dies tancat a l’habitació i mentalment estava destrossat. A més, la dona estava embarassada i quan va sortir també li va costar refer-se. Amb tot plegat, va marxar.
Expliqui’m un dia de la seva vida en competició.
Un dia normal, sense casos de covid a l’equip, podies fer vida normal a l’hotel. Ens llevàvem, esmorzàvem i com que hi ha gimnàs a l’hotel, hi fèiem la sessió matinal. Després dinaves, tenies una estona per descansar i, a la tarda ens entrenàvem, perquè no fa tanta calor com al matí. Després de l’entrenament sempre hi havia un partit de lliga, a les 19.30 h, el miràvem a la televisió, sopàvem i ja està. Així era el dia a dia, fins que ens tocava jugar, que era cada quatre o cinc dies.
I el futbol com és, a l’Índia?
Primer de tot, no és l’esport rei. Amb molta diferència aquí és el criquet. Ha de millorar, però el futbol està creixent. La lliga, que van per la vuitena edició, és de franquícies, a l’estil NBA, no hi ha descensos i només es juga pel títol. I pel que fa al nivell ho compararia amb una primera FEF baixa, o una segona FEF. Crec que els equips podrien competir a la segona FEF.
Vostè aterra a l’agost del 2020 al Hyderabad, un equip que acabava de ser últim. Què es troba?
És un club molt jove, ha disputat tres temporades a la lliga. Van comprar la plaça del Pune City i el primer any, amb totes les mancances, van començar molt ràpid i no van poder-la preparar gaire. Els va anar molt malament i van quedar últims. La temporada següent arribo jo, una mica de rebot perquè havien nomenat l’Albert Roca però li va trucar Koeman per ser el preparador físic del Barça i el mateix Albert va proposar el meu nom a la directiva i amb un parell de videotrucades vam fitxar. I el meu primer any l’equip va jugar bastant bé i ens vam quedar a un gol de classificar-nos per al play-off pel títol. I aquest any, l’equip ha fet una temporada molt bona, vam quedar segons a la lliga regular i vam guanyar el play-off i el campionat.
Què ha aportat a l’equip?
Penso que els hem aportat bastant sentit tàctic i també una mica de cultura futbolística, en el sentit de cuidar-se, d’estar preparat per fer un esport d’alt nivell i amb un mètode d’entrenament, una idea de joc, que ens ha funcionat molt bé. Puc dir amb orgull que, a més, de ser campions, ara aportem sis jugadors a la selecció índia i quan vam arribar no n’hi havia cap de l’equip.
Tot i que no ha pogut veure gaire el país, dins de la bombolla, què em diu del que ha conegut?
És un país al·lucinant que almenys una vegada a la vida s’ha de visitar. A mi m’agrada molt parlar amb els nanos. Estant en un hotel confinat tens molta estona per parlar amb ells i la relació humana que fas és molt bona. Aquesta ha estat una de les claus de l’èxit. T’expliquen com és la vida de cadascun i no tenen res a veure uns amb els altres. És que és un país de 1.400 habitants, que fa frontera amb vuit països, amb més de 200 llengües... és un lloc de contrastos absolut. És veritat que no l’he pogut visitar; a veure si l’any que ve ho podem fer, viatjant per tot el país, perquè la lliga sembla que serà normal. Al principi em feia una mica de mandra venir a entrenar a l’Índia, però ara estic enamorat de la gent d’aquí. T’adones que com menys tenen, més et donen.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.