Necessiten millorar
Seleccions. L’Espanya-Albània, amb 35.444 espectadors, se situa en el lloc 17 del rànquing dels amistosos jugats a Catalunya en 25 anys
El partit que les seleccions de futbol d’Espanya i Albània van disputar dissabte a l’RCDE Stadium va aplegar 35.444 entusiastes de la roja en el retorn del combinat espanyol a Catalunya 18 anys després. El matx va ser tota una demostració d’espanyolisme, i en bona part d’anticatalanisme, però va quedar ben curt en el que era el seu objectiu principal, demostrar que la selecció espanyola, també a Catalunya, juga a casa –com obria la seva portada el diari Marca–. Això és el mínim que es pot pensar veient que ni tan sols van ser capaços d’omplir el camp de l’Espanyol –40.500 localitats–.
El partit de dissabte era el número 27 dels amistosos que les seleccions catalana i espanyola masculines de futbol han jugat a Catalunya en els últims 25 anys. Per què amistosos i per què 25 anys? Perquè la selecció catalana només pot fer amistosos i perquè el desembre farà 25 anys del Catalunya-Bulgària que va obrir l’era contemporània de la selecció catalana. I si posem tots aquests partits –23 de la selecció catalana i quatre de l’espanyola– en ordre per la xifra d’espectadors el matx de dissabte se situa en el 17è lloc del rànquing, superant per ben poc l’esmentat Catalunya-Bulgària i just darrere d’un Catalunya-Tunísia. Els altres tres partits que la roja ha jugat a Catalunya en aquests 25 anys apareixen en els llocs 11, 13 i 24 del rànquing que encapçalen els partits que Catalunya va jugar al Camp Nou contra el Brasil el 2002 –96.700 espectadors– i el 2004 –83.300–. El partit amb més assistència d’Espanya és el duel contra Itàlia de l’any 2000 –50.000 espectadors a l’estadi Olímpic de Montjuïc.
Aquesta xifra de 50.000 espectadors també l’ha superat Catalunya en diverses ocasions, en partits contra l’Equador, l’Argentina, la Xina, el País Basc, Xile o Nigèria, la majoria dels quals van ser qualificats al seu moment, pels que ara estan cofois amb els 35.444 aficionats contra Albània, de costellades i de partits en què el que importava menys era el futbol. Potser sí, exactament igual que en l’Espanya-Albània de dissabte.