La revolució que va sorgir del Miniestadi
Premier. Guardiola, amb onze títols, canvia la fisonomia del futbol anglès en només sis anys
Manchester, la part del City (és clar), va embogir diumenge amb un títol de lliga que durant molts minuts va veure com s’escolava de les seves mans quan l’Aston Villa de Gerrard, una llegenda a Liverpool, es va avançar 0-2. Tota la mala fortuna de l’equip i Guardiola acumulada aquests últims anys en la Champions es va traduir aquesta vegada en un gran miracle de tres gols en sis minuts. Les llàgrimes de l’entrenador català al final del partit reflectien la pressió sota la qual es trobava en una temporada en què s’hauria pogut quedar per primer cop sense cap títol. El City venia, a més, d’una decepció difícil de superar, la remuntada del Madrid al Bernabéu en les semifinals de la Champions en un partit que l’equip semblava tenir sota control.
Més enllà d’un palmarès que inclou 10 de les 13 lligues en què ha estat entrenador, quan parlem de Guardiola ho hem de fer també del seu llegat en el joc, que ha viscut tota una revolució des que va fer el salt al Barça des del segon equip en aquella temporada al Miniestadi amb Busquets i Pedro en camps on esperaven l’equip blaugrana amb el ganivet entre les dents. Com en totes les revolucions hi ha hagut moments de crisi, però hi ha algunes certeses tossudes que sobreviuran al mateix personatge.
Que el joc d’atac comença des dels peus del porter i que la defensa la comença el davanter centre ja són idees que han arribat per quedar-se. Tots els entrenadors del món tendeixen a quedar-se amb el sistema 4-3-3 i que el porter llanci la pilota alta cap al mig del camp sembla una aberració fins i tot en l’Atlético de Simeone.
El fals 9, els passadissos interiors, trencar les línies de pressió, extrems com els d’abans, jugadors menuts o els joves al poder són conceptes que els culers ja tenen assumits des del 2008 però que en la Premier han anat adoptant fins i tot entrenadors de la vella escola.
Amb l’arribada de Pep al Barça la selecció espanyola va guanyar el mundial del 2010 i la seva presència en el Bayern també va influir en el memorable mundial d’Alemanya el 2014. Anglaterra també va ser subcampiona europea el 2021. Massa casualitats.
Sempre n’hi ha que diran que amb Messi en el Barça ho va tenir tot més fàcil, però ja es va veure què va passar després. En el Bayern i en el City ha tingut grans jugadors gràcies al seu potencial econòmic, però els diners no donen la felicitat. Si tens un model de joc sabràs triar més bé els jugadors que necessites. Amb Soriano i Txiqui als despatxos, inversions milionàries com les De Bruyne, Bernardo Silva, Mahrez, Rodrigo, Gündogan o Cancelo no es van fer a la babalà sinó amb una idea clara de l’estil de joc de l’equip. La Champions és el gran repte pendent, però Pep té com a mínim un any més per buscar el títol i, de moment, quatre lligues en sis temporades.
LA DADA
Haaland i el Liverpool de Klopp
El City començarà el curs 2022/23 com el rival, un cop més, a batre després del fitxatge de Haaland (Dortmund), que ocuparà la posició més feble de l’equip, la de davanter centre. Gabriel Jesus, amb un peu a fora, i Fodden s’han repartit molts minuts, però no són golejadors compulsius. L’arribada del noruec obre la porta a més variants tàctiques. De Bruyne, Bernardo i Mahrez, grans assistents, tindran una màquina de rematar a l’àrea. Guardiola admet que el Liverpool de Jürgen Klopp és el rival més dur que s’ha trobat com a entrenador. L’alemany disposa de golejadors com Mané i Salah, i ara aquest dèficit quedarà compensat. Un altre efecte col·lateral del domini de Guardiola en la Premier (quatre títols en cinc anys) és l’arribada d’un entrenador de l’escola de l’Ajax, Erik ten Hag, al United. És un tècnic que també es considera, com Guardiola, hereu de Cruyff. Com diu la dita, si no pots superar el teu enemic, uneix-t’hi. Ni que sigui amb les idees.