Un règim repressor

Una elecció dubtosa i un país allunyat de la democràcia i del respecte pels drets humans. Qatar es troba als antípodes del que hauria de ser un país exemplar que es converteix en el centre d’atenció mundial durant un mes. És un estat sense tradició futbolística, basat en l’economia del gas natural i el petroli, que persegueix i castiga el col·lectiu LGTBIQ+ i que discrimina la dona. Elles estan lligades a la tutela d’un home, ja sigui el pare, el germà o el marit. Algunes decisions no les poden prendre pel seu compte, sinó que requereixen el permís d’una figura masculina. Situacions que moltes organitzacions de drets humans, com ara Human Rights Watch i Amnistia Internacional, han denunciat en més d’una ocasió, demanant a la FIFA i a les federacions una reflexió en vista de la situació al petit territori del golf Pèrsic.

Peticions que són en va. El futbol és un negoci molt poderós, cada vegada més. En són un exemple els nombrosos xeics que han anat aterrant en diversos clubs i utilitzen els petrodòlars per governar per sobre de la resta. I com que és un negoci, disputar el mundial a Qatar també ho és. Ni drets humans, ni democràcia ni res de tot això. Mana la pilota, perquè és una font d’ingressos. Importa ben poc que hagin mort persones construint alguns dels estadis on, d’aquí a uns dies, es veuran milers d’aficionats gaudint de la seva selecció, obviant les vides perdudes pel camí. Va ser el diari britànic The Guardian que l’any 2021 va treure a la llum aquesta informació, en què assenyalava que uns 6.500 treballadors –segurament molts més–, arribats d’altres països, haurien mort treballant en la construcció de les seus. Unes feines que es van fer en unes condicions infrahumanes i sota temperatures extremes.

Que el torneig es disputi a Qatar ha tingut una altra conseqüència. El fet de jugar al desert, on a l’estiu les temperatures superen els 50 graus, ha mogut tot el calendari futbolístic. Mai a la vida s’havia jugat un mundial fora de l’estiu, fins ara. Som a la tardor, però a l’emirat és pràcticament com un estiu de segons quins països, amb temperatures entre els 20 i els 30 graus. Els clubs han hagut de parar màquines durant un mes i mig per tornar-les a engegar en unes condicions desconegudes. Les competicions viuran una segona part del curs que s’allargarà fins al juny –més tard del que és habitual–, amb moltes incògnites per destapar.

Qatar vol netejar la seva imatge a través del futbol, una eina capaç de moure milions de persones i fanàtics que troben en els 90 minuts en què roda la pilota el seu moment de felicitat i d’abstracció dels problemes quotidians. El país sap que, malauradament, la major part de la gent oblidarà en quin lloc s’està jugant el torneig mentre pugui consumir l’esport que més li agrada i pugui seguir la seva selecció. Tant se valen les crítiques que hi hagi pogut haver en els mesos previs i les peticions de boicot que hagin pogut arribar. El negoci del futbol guanyarà un cop més la partida i el torneig se celebrarà sense problemes. Però el que és clar és que aquest mundial quedarà per sempre com una taca negra en la història de la competició.