És tot un orgull tenir la sen­sació d’haver fet una bona feina al Japó. Sobre­tot em sento molt recon­for­tant del títol que vam acon­se­guir amb el Tokus­hima Vor­tis i de la manera com ho vam fer, amb un fut­bol vistós i juga­dors joves. Això em va aju­dar perquè un club com l’Urawa Red Dia­monds, un dels més grans del país, es fixés en mi. Allà vam acon­se­guir gua­nyar la copa de l’Empe­ra­dor i la super­copa, i també por­tar-los a la seva quarta final de la Cham­pi­ons asiàtica.

A tot arreu, la cul­tura d’un club i d’un país és molt impor­tant ja que cada enti­tat té la seva idi­o­sincràsia i has de tenir la capa­ci­tat de conèixer aquesta cul­tura, qui­nes són les regles no escri­tes dins d’aquests països i clubs i adap­tar-te a les situ­a­ci­ons. El Japó és molt dife­rent cul­tu­ral­ment i també fut­bolísti­ca­ment ja que a Europa hi ha un fut­bol més ver­ti­cal i més elèctric. En el fut­bol japonès hi intervé més la tàctica i hi ha molta anàlisi. Hi ha força diferències pel que fa al ritme, les tran­si­ci­ons i altres aspec­tes.

A mesura que pas­sa­ven els minuts, el Japó va anar millo­rant molt i els can­vis de Moriyasu van ser molt encer­tats. Això va donar a l’equip un altre aire dife­rent, van domi­nar més el par­tit i, a mesura que s’ana­ven suc­ceint més can­vis, el caràcter de l’equip va ser molt ofen­siu i amb molta qua­li­tat. Vaig veure el par­tit des de Tailàndia i hi va haver un moment que vaig pen­sar que els fut­bo­lis­tes japo­ne­sos que hi havia al camp tenien molta qua­li­tat i que podien suc­ceir coses. Així va pas­sar; l’onze era ofen­siu i el resul­tat no em va sor­pren­dre en aquell ins­tant.

Ha millo­rat molt des del punt de vista tàctic. És un fut­bol tàctic, tot­hom ana­litza i no és sen­zill ser capaç de gene­rar molt de fut­bol d’atac només amb fut­bo­lis­tes d’aquest per­fil; s’ha de tenir ritme, gene­rar molta ver­ti­ca­li­tat, tenir juga­dors per ser pro­fund i tenir efec­ti­vi­tat. En els sis anys que fa que soc allà he vist aquesta evo­lució tàctica en molts equips amb gust pel joc de posició com a mi m’agrada, i també una evo­lució en el fet que molts dels fut­bo­lis­tes aspi­ren a jugar a Europa i això els fa ser millors i més com­pe­ti­tius.

Crec que sí. El Japó, per la seva cul­tura, es deixa impreg­nar d’aspec­tes d’arreu del món i té la capa­ci­tat de copiar el que li agrada i millo­rar les coses que veuen, no només en l’àmbit fut­bolístic sinó també empre­sa­rial. En l’aspecte for­ma­tiu hi ha una diferència molt gran entre els juve­nils i el pri­mer equip. Si bé a Espa­nya això està cobert pels equips de segona B o ara les cate­go­ries FEF, al Japó està cobert per les uni­ver­si­tats. Hi ha una diferència gran ja que hi ha juga­dors com Mitoma o Hatate, que ja es veia que podien ser juga­dors vàlids per ren­dir a bon nivell a pri­mera japo­nesa però van allar­gar el període uni­ver­si­tari fins a qua­tre anys i van arri­bar més madurs a l’última part.

I tant que sí. En el fut­bol ningú m’ha rega­lat res. Tot ho he acon­se­guit a còpia de tre­ball, de for­mació cons­tant i d’adqui­rir noves idees a par­tir del que he vist en els diver­sos països on he estat, la quan­ti­tat d’entre­na­dors pels quals he tre­ba­llat, o els juga­dors que he diri­git. Crec que m’he anat fent a mi mateix i avui en dia estic molt con­tent de com va la meva evo­lució com a entre­na­dor i molt orgullós de la meva tra­jectòria.

Pot­ser sí. El Japó té una estruc­tura molt bona fut­bolísti­ca­ment, amb algu­nes lla­cu­nes, però dis­posa de cate­go­ries orga­nit­za­des amb par­tits retrans­me­sos per la tele­visió i molta afluència d’espec­ta­dors als esta­dis. A l’Aràbia Sau­dita, quan hi vaig arri­bar el 2011, jun­ta­ment amb un grup d’entre­na­dors espa­nyols, vam veure que estava tot buit. Molts juga­dors començaven a jugar al fut­bol amb divuit anys i sor­pre­nia. Recor­dava l’anècdota de Salem Al Daw­sari, que mesos abans de jugar el mun­dial sub 20 estava jugant al car­rer. Són coses que a Espa­nya, Ale­ma­nya o França són com­pli­ca­des de veure.

Òbvi­a­ment tots els països bus­quen un desen­vo­lu­pa­ment i evo­lució del seu fut­bol. Com per exem­ple Ale­ma­nya, que després d’un fracàs mun­di­a­lista el 2006 va can­viar una gene­ració i l’evo­lució de juga­dors fins a ser cam­pi­ons el 2014, a còpia de molt fut­bol for­ma­tiu, d’estruc­tura, de tècnics, d’ins­tal·laci­ons... Per tal que un país es desen­vo­lupi fut­bolísti­ca­ment fan falta mol­tes coses. Ho vaig com­pro­var a l’Aràbia Sau­dita, en què vam voler donar un impuls al fut­bol del país i això no només és una cosa d’entre­na­ments sinó que s’han de tocar les coses que he esmen­tat i més. Cal tenir la idea clara del que es pretén.

Ho recordo com una situ­ació de molta difi­cul­tat. Recordo que l’any ante­rior, amb Rubi a la ban­queta, van estar a punt de pujar a pri­mera però vuit juga­dors de l’equip titu­lar no van seguir, es va fer un pro­jecte des de zero i era clara­ment un any de tran­sició que pot­ser jo en l’àmbit dels mit­jans no vaig saber ven­dre. Sí que recordo que estàvem a mit­jans d’agost encara amb cinc fit­xat­ges per fer i aquell curs va ser el pri­mer amb el fair play finan­cer per part de LaLiga. Sergi Raset em va dir que havíem de fit­xar cinc juga­dors però que només en podríem fit­xar un. De davan­ter pur tenia Chando i veníem d’un estiu difícil.

Doncs sí. Qui ho hau­ria dit. Jo vaig arri­bar a Girona el 2006 per entre­nar un equip juve­nil quan el pri­mer equip era a ter­cera divisió. Al cap d’uns mesos vaig estar al pri­mer equip i pujar de ter­cera a segona B va ser com l’inici de tot per al Girona. Des de lla­vors va començar una tra­jectòria ascen­dent fins a arri­bar al fut­bol pro­fes­si­o­nal espa­nyol, amb el poste­rior ascens de segona B a segona A i ara a pri­mera. Que pugui estar amb el City col·labo­rant i que pugui con­so­li­dar-se a la màxima cate­go­ria per jugar-hi cada any també em fa estar con­tent d’haver apor­tat el meu gra de sorra amb aquell ascens quan el club afron­tava el tot o res. També n’estic orgullós, d’aquell ascens, perquè va ser l’any que més vaig dis­fru­tar del fut­bol i en guardo bons records.

Vaig aca­bar la meva etapa a l’Urawa i ara a veure què passa. Haig de des­can­sar una mica i veu­rem si a Europa hi pot haver alguna situ­ació, ho valo­raré. No només a Espa­nya sinó que també m’agra­da­ria entre­nar a Angla­terra, que és un objec­tiu que fa anys que tinc, i ara podria ser un bon moment. A veure com evo­lu­ci­ona tot, com es mou el mer­cat, ja que vaig tenir ofer­tes per con­ti­nuar al Japó i també per entre­nar en dife­rents països d’Àsia.

Serà un gran par­tit ja que els dos equips han de gua­nyar després dels resul­tats de l’altre dia. Va ser una sor­presa per al Japó per­dre con­tra Costa Rica i Espa­nya teòrica­ment és supe­rior ja que està fent un bon fut­bol. El pla de par­tit serà clau.