“Jo no haig de demanar perdó per res.” Luis Suárez va ser categòric ahir, parlant d’un dels partits més icònics en la història de les copes del món, l’Uruguai-Ghana de quarts de final de Sud-àfrica 2010. Aquell 2 de juliol del 2010 a l’estadi Soccer City de Johannesburg, ell va ser un dels protagonistes de la victòria del combinat celeste als penals (1-1, 4-2), en un duel que es reeditarà aquesta tarda (16 h) amb la classificació en joc. Irremeiablement, l’enfrontament evoca el de ja fa més d’una dècada a terres africanes, que ningú oblida; els uruguaians pel grat record que els genera, i els ghanesos per la tremenda ferida que els va suposar i que, en alguns, continua sense haver cicatritzat. “És l’hora de la revenja”, va clamar el president de la Federació de Futbol de Ghana, Kurt Okraku, quan el sorteig de la fase de grups va ajuntar els dos combinats.

I és que encara cou la desfeta, tot i els anys; aquell dia les estrelles negres van estar a punt de convertir-se en el primer equip de l’Àfrica a arribar a unes semifinals en un últim minut de la pròrroga d’absoluta bogeria. Amb empat a un en el marcador, el xoc s’encaminava cap a la pròrroga. Era el minut 120 quan, després d’una falta lateral sobre l’àrea celeste, el ghanès Dominic Adiyiah va connectar un cop de cap que anava a dins, era gol –ja havia superat el porter Fernando Muslera de fet–, i aleshores va aparèixer Luis Suárez sota pals i, amb la mà, va evitar la diana. Zero dubtes, penal, expulsió i una altra oportunitat per a Ghana, també per a l’Uruguai, que Asamoah Gyan va xutar al travesser. Sense temps per a res va succeir-se la tanda de penals, que va anar cap al bàndol sud-americà, resolta amb el també llegendari xut de Panenka de Sebastián El Loco Abreu en l’últim llançament. “L’uruguaià més important del món és Luis Suárez”, va dir El Loco donant transcendència a l’acció del davanter que va donar vida a la seva selecció. No obstant això, la jugada també va suscitar controvèrsia i crítiques, sobretot, des de Ghana, on tot plegat continua ben present. “Cada vegada que estic sol a la meva habitació, aquest moment apareix a la meva ment”, va assegurar recentment Gyan. “Quan em vaig enfrontar a ell a la Premier League [Gyan al Sunderland i Suárez al Liverpool] ens vam donar la mà, el vaig mirar angoixat i fins i tot vaig pensar a pegar-li”, va confessar. “Va salvar el seu país, és un heroi allà. Jo hauria fet el mateix, el vaig perdonar”, va concloure el davanter de 37 anys, que no està convocat amb Ghana i no jugarà el partit d’aquesta nit.

Sí que hi serà Luis Suárez, l’únic, juntament amb Muslera i Edinson Cavani, que va disputar aquell matx. També hi seran Diego Godín i Martín Cáceres, per a l’Uruguai, i André Ayew, per a Ghana, que aquell dia també hi eren però a la banqueta i no van jugar. “No es pot viure amb coses del passat”, va dir ahir Luis Suárez. “La vaig tocar amb la mà i el jugador de Ghana va tenir un penal per guanyar el partit i va fallar. A mi em van expulsar i van xiular el penal. Jo no vaig fallar el penal, no és culpa meva”, va expressar l’atacant, en el focus en la prèvia, en què una de les paraules més repetides va ser revenja, en la línia del que va manifestar al seu dia Okraku, el dirigent ghanès. Els actors, però, se’n desmarquen. “No estic pensant en la revenja. Per a mi és un partit normal. Vaig viure-ho amb tristesa, però ja fa dotze anys”, va indicar el tècnic de l’equip africà, Otto Addo. “Crec fermament que si no desitges revenja després aconsegueixes millors benediccions”, va completar l’entrenador. Tampoc els jugadors hi donen importància. “Jo era molt jove”, va explicar un dels capitans dels ghanesos, Thomas Partey. “Era un partit de futbol i tot pot passar. Vam tenir la possibilitat de marcar aquell penal, però no ho vam fer. Ara hi ha altres jugadors i és una cosa completament diferent”, va afegir Partey. “No sé com es prendrà el partit Ghana. Per a nosaltres és decisiu i és el que importa. Tots els partits són històries diferents”, va assenyalar el tècnic uruguaià, Diego Alonso. És la primera vegada que ambdues seleccions es veuran les cares des d’aquell dia, que ja és història dels mundials.