França fa de França i el Marroc cau dempeus
El combinat ‘bleu’ imposa la lògica i amb un partit pragmàtic marca de la casa es desfà de la selecció magribina, la revelació de la competició, que competeix i dona la cara fins a l’últim moment
L’equip entrenat per Didier Deschamps, vigent campió del món, repeteix final i aspira a encadenar el títol, cosa que en la història només han fet Itàlia (1934 i 1938) i el Brasil (1958 i 1960)
En les semifinals van acabar-se les sorpreses. Si dimarts l’Argentina no va donar cap opció a Croàcia (3-0), ahir va ser França la que va fer el mateix amb el Marroc, al qual va superar (2-0) per citar-se en la final diumenge (16 h) amb l’albiceleste. El conjunt orientat per Didier Deschamps, vigent campió del món i que defensa el tron, repeteix, doncs, final i aspira a encadenar el títol, cosa que en la història només han aconseguit fer Itàlia (1934 i 1938) i el Brasil (1958 i 1960). De quatre anys ençà, han canviat diversos noms de l’onze tipus dels bleu –Kounde per Pavard, Konaté o Upamecano per Umtiti, Theo per Lucas, Tchouameni per Pogba, Rabiot o Fofana per Kanté i Dembélé per Matuidi–, però el que no ha canviat és l’entrenador, i amb ell l’essència de l’equip, camaleònic i, sobretot, pragmàtic.
Al combinat francès no l’importa portar la iniciativa si cal, ho ha fet en diversos enfrontaments i té arguments per dur-ho a terme, encara que com més còmode se sent és ben endreçat, sostingut pel poderós múscul que té a la medul·lar i a la rereguarda, esperant per transitar ràpidament quan recupera i colpejar aprofitant la contundència que té a dalt. Això mateix va fer ahir contra el Marroc, al qual va liquidar amb dues picades clíniques, de Theo Hernández (5’) i Kolo Muani (79’), i a qui va fer despertar d’un somni que ha estat més llarg del que tothom es podia imaginar. Sense cap mena de dubte, el grup dirigit per Walid Regragui ha estat la revelació de Qatar 2022, en què ha deixat pel camí potències com ara Bèlgica, Espanya i Portugal, i ha posat en el mapa el futbol àrab i africà, que, per fi, ha situat un equip en semifinals de la copa del món. Per al record queden les exhibicions sota pals de Bono, l’encomiable treball defensiu col·lectiu liderat per Amrabat, el bastió del mig del camp, i les fogonades de talent de Boufal, Ziyech o Ounahi, aquest últim, ben segur, la sensació del torneig.
Cap d’ells no va poder lluir ahir, però, en un partit en què el matiner gol de Theo va condicionar-ho tot per als lleons de l’Atlas. I és que Regragui va apostar per un canvi de dibuix i va situar línia de 5 al darrere, per neutralitzar el potencial atacant francès, reflectit en la figura de Mbappe, i, com havia fet durant la competició, defensar a camp propi tota l’estona que calgués i esperar el moment. La diana va trastocar als plans a un conjunt que només n’havia encaixat una en cinc matxs i que mai s’havia vist al darrere en el marcador. Per contra, a França li va servir per fer allò que més li agrada; va cedir la pilota al rival i es va organitzar bé, amb Fofana i Tchouameni escombrant-ho tot al mig del camp amb l’ajuda d’un descomunal Griezmann, i amb l’assegurança de Konaté al darrere, també incommensurable. I, a dalt, alguna cosa ja passaria amb el que té. Així va ser, ja que Giroud, amb un xut al pal i un altre fora, i Mbappé, amb una rematada clara fallida, van vorejar el segon. Malgrat tot, el Marroc no va defallir, va competir, ho va intentar i a punt va estar d’empatar just abans del descans amb una xilena d’El Yamiq a la sortida d’un córner que Lloris va refusar.
En la segona part, els francesos van endarrerir encara més les línies i els marroquins van tenir l’esfèrica; però, tot i jugar a prop de l’àrea rival, no van encertar mai en l’última passada ni en l’últim control per poder crear perill real. La sentència va arribar al tram final, quan Kolo Muani, als 43 segons d’entrar al camp per Dembélé, protagonista d’un mundial força discret, va marcar.
França va fer de França contra un Marroc que va caure dempeus.