Història (encara més) per escriure
Figura absolutament influent en el futbol i col·leccionista de títols al Barça, al Bayern i al Manchester City, Pep Guardiola aspira a portar l’equip ‘citizen’, que entrena des de fa set anys, a una altra dimensió amb la primera Champions League
El Real Madrid, pedra en el camí un altre cop
Des que va aterrar a la banqueta del Barça procedent del filial culer, l’estiu del 2008, Pep Guardiola s’ha convertit en algú absolutament influent en el futbol. El català és un entrenador que ha deixat empremta allà on ha estat, tant al Barça (2008-2012) com al Bayern (2013-2016) i al Manchester City (2016-), i la seva figura ha repercutit en la manera d’entendre el joc a tots els nivells. Perquè res és igual en el futbol des del seu Barça, per a molts el millor equip de la història.
Aleshores va agafar un grup desterrat i el va convertir pràcticament en invencible. Els crítics, que en té, com tothom, asseguren que hi va tenir molt a veure l’herència, però la realitat és que aquell conjunt orientat per Frank Rijkaard feia temps que anava a la deriva i que estava en descomposició. Tot va canviar amb l’arribada del de Santpedor: Messi, emergent i amb el número 19 a l’esquena, es va posar el 10 i va escalar per ser el número 1; Víctor Valdés, Xavi i Puyol, jugadors del planter encotillats en un perfil més baix, van fer un pas endavant, futbolístic i espiritual; Iniesta, talentós però intermitent, va passar a ser indiscutible, i Piqué, Sergio Busquets i Pedro, joves desconeguts, es van afermar i van esdevenir capitals. Ells van ser la columna vertebral d’aquell equip, un equip memorable, un equip emocionant, un equip guanyador, un equip d’autor. L’entrenador va saber donar el context apropiat perquè aquells futbolistes despleguessin tot el seu potencial i plasmessin el que tenia al cap. I allò va resultar una alenada d’aire fresc: un conjunt que atacava junt, que defensava i pressionava a dalt també ben endreçat i que tocava la pilota –semblava impossible prendre-l’hi– i generava volum ofensiu sobre els rivals contínuament. Són molts els aspectes del joc inspiradors d’aquell Barça, però el més paradigmàtic i explicatiu de tot plegat és el llançament de pilota en els serveis de porteria, com poques vegades s’havia vist, amb els centrals a la línia de fons i gairebé dins l’àrea. La tendència va guanyar adeptes, fins al punt que la FIFA va canviar la normativa en aquest sentit, i ara, des de fa uns anys, l’equip que serveix pot tenir jugadors dins l’àrea.
Guardiola i la seva idea, en tot cas, no haurien transcendit sense guanyar. Però és que guanya, sempre, a tot arreu, i molt. Els seus equips dominen, sotmeten, innoven, agraden, però sobretot guanyen. Al Barça va aixecar catorze títols, amb triplet i sextet inclosos, i és el preparador més reeixit del club blaugrana. Després, al Bayern, en va obtenir set, tan sols superat per Ottmar Hitzfeld (11), una llegenda de l’entitat muniquesa que hi va estar vuit anys, en contraposició amb els tres de Guardiola. A Baviera, la primera experiència fora com a tècnic –s’hi va estar de l’estiu del 2013 fins al 2016–, va haver de batallar amb un estil de joc de moltes transicions i s’hi va adaptar sense perdre la identitat. Va fer del Bayern un equip recognoscible amb el seu segell i, és clar, guanyador. No va aconseguir accedir a la final de la Champions –va jugar dues semifinals–, però va calar a Munic. Es va acomiadar alçant un títol, literalment, ja que Philipp Lahm, el capità d’aquell conjunt, li va demanar que ho fes per ell després de superar el Dortmund en la final de copa a l’Olympiastadion de Berlín. Jugadors com el mateix Lahm, Joshua Kimmich, Jérôme Boateng, Toni Kroos, Robert Lewandowski i Manuel Neuer van fer un salt de qualitat a les seves ordres. “El Bayern mai abans havia fet un joc així, com el que ha desplegat amb Guardiola”, va arribar a assegurar Neuer.
La vida a Manchester
Un cop va dir adeu a Alemanya, va desembarcar a Anglaterra, l’estiu del 2016. I encara hi és. Ja encadena set anys al capdavant d’un Manchester City que és probablement el millor equip del món, des de fa anys. En un futbol com l’anglès, contracultural respecte al que ell proposa, s’hi ha imposat i ha estat capaç de continuar evolucionant i introduint matisos, com ara adaptar el context a Erling Haaland, sense perdre l’essència.
Hi està fent història, al club sky blue, en què ja acumula onze títols i aquest curs té el triplet en l’horitzó, líder en la Premier League, en la final de la FA Cup, i en les semifinals de la Champions. Precisament en la màxima competició europea, en què disputarà la desena semifinal en tretze temporades com a entrenador, avui visita el Real Madrid, amb el qual s’ha enfrontat 21 vegades com a tècnic, amb un balanç de dotze victòries, quatre empats i cinc derrotes. La Champions, la primera en la història del Manchester City, és l’aspiració. “Volem guanyar-la, però no ens podem tornar bojos perquè el més normal és no fer-ho”, va dir ahir Guardiola, que en les dues campanyes anteriors va perdre la final contra el Chelsea i va caure en les semifinals contra el Real Madrid. Pep ha fet història, però encara en té més per escriure.