LA CRÒNICA
‘Because we’ve got Guardiola’
El senyor del seient del costat no para. Ni un segon mut. Amb una veu potent, radiofònica, s’enganxa a tots els càntics que arrenquen en qualsevol racó del córner que ocupa l’afició del Manchester City a Craven Cottage, un dels escenaris més especials de la Premier League. El City hi arribava embalat, en ple camí cap a l’assalt del lideratge que havia acaparat durant mesos l’Arsenal, al qual acabava de golejar. Escurades les últimes pintes en els bars de l’estadi just abans de pujar les escales d’accés a la graderia, l’única cosa que no van respectar els aficionats va ser la recomanació d’asseure’s. Ni un segon en tot el partit, amb excepcions comptades dels més petits.
El Fulham, còmode a mitja taula, va plantar cara tot i que el 0-1 de penal de Haaland en el minut 3 podia presagiar golejada. Carlos Vinícius va empatar i Julián Álvarez es va inventar un golàs. Una altra victòria –l’equip ha guanyat després el West Ham i el Leeds– en una fase en què, dels últims 16 partits, l’únic que no ha guanyat és la tornada de la Champions a Munic, on va arribar amb la feina feta de l’anada.
Tots els gols a Craven Cottage (1-2) van arribar en la primera part, amb l’afició citizen a la porteria que defensava Ederson. Ja en la segona, era un espectacle la devoció amb què rebien els jugadors que s’acostaven per anar a xutar un córner, sobretot en els últims minuts. I amb el partit acabat i la victòria segellada, l’esclat. Els jugadors s’hi van acostar per agrair-los el suport, com passa en molts clubs tot i que n’hi ha que, incomprensiblement, ho obliden. Ovació als futbolistes. I, no podia ser d’una altra manera, també a Pep Guardiola, que es va fer esperar una mica més.
La bèstia Haaland ha trigat poc a fixar un nou rècord de gols en una temporada a la Premier, i encara menys a fer-se un lloc entre els protagonistes més citats per la cridòria sky blue. El repertori, però, és variat, amb adaptacions i jocs curiosos durant tot el partit. Dedicats als jugadors, i amb una menció especial per a l’entrenador. El cos we’ve got Guardiola, una adaptació del Glad all over dels Dave Clark Five, va ser dels més escoltats i va apujar els decibels al final, quan el de Santpedor s’hi va acostar sense estalviar gestos de complicitat i afecte. Al senyor del costat que tant cridava, se li il·luminaven els ulls. Qui sap si podran celebrar, aquesta vegada sí, l’accés a la final de la Champions, després de la garrotada de l’any passat al Bernabéu. De moment, han pres a l’Arsenal el domini de la lliga i fan camí cap a la cinquena Premier amb Pep Guardiola a la banqueta, la tercera consecutiva. Amb un joc, un ritme i una manera d’entendre el futbol que enamoren.
Ha estat buscar què diu exactament l’estrofa que canten amb tanta passió els aficionats del City –Say that you need me / All of the time / Say that you love me / You’ll always be mine / Because we’ve got Guardiola / We’ve got Guardiola– i rebre una fiblada entre la nostàlgia i la realitat. Per què a Manchester i no a Barcelona? Per reflexionar-hi.