Camp­llong estava de cele­bració dues set­ma­nes enrere, i no només per la festa major. Últi­ma­ment se n’ha aca­bat par­lant poc, d’elles, però Laia Codina (Camp­llong, 20-1-2000) estava entre les 23 fut­bo­lis­tes que es van pen­jar la meda­lla d’or a Syd­ney. De Camp­llong al món sen­cer. Laia Codina és cam­pi­ona del món. I no només això. Amb 23 anys ho té tot: tres lli­gues, dues copes, dues Cham­pi­ons, dues super­co­pes, un euro­peu sub 19 i, ara, un mun­dial. “Nosal­tres, fent conya, li diem que ja és moment de reti­rar-se”, explica diver­tit el seu oncle, Ramon Codina, que també és entre­na­dor de fut­bol a Cassà. Però tot això no li ha cai­gut del cel, a la cen­tral. “Tot el que té s’ho ha gua­nyat a pols, no li han rega­lat ben res”, asse­gura Enric Mes­tres, cone­gut com a Pitxi, que va ser un dels seus entre­na­dors en la seva etapa com a juga­dora al Cassà. “Segu­ra­ment, si no hagués pas­sat el tema de les 15, no hau­ria anat al mun­dial”, afe­geix, “però va tenir la sort de ser en el moment oportú al lloc oportú”. La blau­grana no era la pri­mera opció del ja exse­lec­ci­o­na­dor espa­nyol Jorge Vilda, però ho va aca­bar sent. “Sem­pre està pre­pa­rada, a punt. Tre­ba­lla i sem­pre hi és. Pots comp­tar amb ella, que mai et decebrà”, afirma Pitxi. Aquest espe­rit, però, no és nou en la de Camp­llong. De petita ja era una “gua­nya­dora nata” i sem­pre va rebut­jar jugar en equips de noies perquè ella el que volia era millo­rar, i sabia que amb els nois ho acon­se­guia més. “Algun equip (femení), per convèncer-la, li deia que allà gua­nya­ria sem­pre i de pallissa, i, jus­ta­ment, ella els deia que no perquè en allò no hi veia cap mèrit ni difi­cul­tat”, explica el seu oncle. I és que la cen­tral sem­pre ha estat una “líder”, segons Pitxi, i també una “incon­for­mista”, segons un dels seus com­panys d’equip al Cassà i amic de tota la vida, Jordi Gum­bau. “És una per­sona que sem­pre en vol més i cap a posi­tiu”, explica el seu excom­pany, i recorda com havien mar­xat de més d’un entre­na­ment “ben escal­dats i plens de blaus” perquè a tots dos els agra­dava anar-hi fort i llui­tar per cada pilota. “Era l’única noia de l’equip i de tota la lliga, però no hi havia cap diferència amb la resta de nois. Era i és una líder”, asse­gura el seu exen­tre­na­dor. Tot això és el que l’ha por­tat a ser una de les cam­pi­o­nes del món aquest pas­sat mun­dial. “A la selecció hi va arri­bar una mica de rebot i ha aca­bat com­plint totes les expec­ta­ti­ves. Perquè no només ha gua­nyat el mun­dial, sinó que ho ha fet havent jugat de titu­lar i mar­cant gols, demos­trant que val”, explica amb orgull el seu amic.