Un dia juguen contra Cristiano Ronaldo, Mbappé, Lewandowski o Harry Kane en estadis emblemàtics com Wembley o Saint-Denis. La setmana vinent ho fan en un camp de cinquena categoria estatal. És l’extrema dualitat amb què conviuen Max Llovera (8 de gener del 1997, Andorra La Vella) i Joan Cervós (24 de febrer del 1998, Andorra La Vella). Entre tots dos sumen 125 internacionalitats amb l’absoluta d’Andorra i són companys de vestidor al San Cristóbal. Tot i que, com ells mateixos admeten, més aviat són companys de vida. “No he compartit habitació a la selecció amb ningú altre. Només he dormit amb ell”, confessa entre rialles Cervós, estudiant de comunicació i màrqueting.

El vincle que els uneix va més enllà del futbol. Van començar a jugar junts a l’infantil del FC Andorra, però es coneixen d’anys enrere. Els seus pares són amics des de l’escola, i el seu agermanament va desencadenar en una propera relació entre ambdues famílies que encara avui perdura. “Som semblants en la manera de jugar, però encara més en la manera de ser”, remarca Llovera, assessor financer graduat en ADE.

Amb trajectòries paral·leles (també van coincidir al Santboià el curs 2018-19), l’etapa dels dos andorrans a les categories inferiors de la selecció els ha permès enfrontar-se amb jugadors de talla mundial com Timo Werner, davanter del Tottenham, que els va marcar cinc gols el 2012 en un partit classificatori per a l’europeu disputat davant el combinat sub-17 d’Alemanya (1-10). “També vam jugar contra Sèrbia sub-17 i em va sorprendre molt Luka Jovic, ara al Milan, que anys més tard acabaria jugant al Madrid”, afirma Cervós. L’internacional ucraïnès del Girona i màxim golejador de la primera divisió, Artem Dovbyk, és un altre dels futbolistes que s’han creuat pel camí.

Van coincidir a l’absoluta el 2018. Des de llavors, han estat imprescindibles per a Koldo Álvarez, que acumula 14 anys com a seleccionador. “Foden (Anglaterra) i Griezmann (França) són els rivals que més m’han impressionat. La diferència física i tècnica és brutal. Tot va molt de pressa”, diu Cervós, lateral esquerre. “Recordo el partit contra la Bèlgica d’Hazard o De Bruyne (Manchester City), però em quedo amb Mertens, que aleshores jugava al Nàpols. Hi ha jugadors d’elit que, contra nosaltres, per moments es poden relaxar. Ell no va deixar de demanar la pilota”, recorda Llovera.

Però, com a defenses, es pot gaudir de disputar aquests partits? La dupla andorrana ho té clar. “L’única manera de fer-ho és patint. No tens temps de pensar que al teu costat tens Mbappé o Cristiano Ronaldo -Llovera el va defensar el 2016, quan el portuguès va marcar quatre gols-, perquè se te’n van de seguida”, raona el central. Per a Cervós, els 90 minuts són “un calvari”. “Comencem a patir des que entrem al camp. Només ho gaudim al túnel de vestidors, quan els tenim a un pam, i després del xiulet final, per la satisfacció que genera poder explicar que t’has enfrontat a ells”, afegeix.

Conscients que el seu cas és únic i tota una anomalia del futbol català, els jugadors del conjunt terrassenc expliquen la reacció del vestidor. “Els companys al·lucinen quan veuen que marxem a enfrontar-nos a seleccions de tant nivell. Ens mentalitzem que durant 10 dies som professionals i, després, tornem a la nostra realitat”, exposen. “Passem de jugar en camps de gespa artificial a fer-ho en grans estadis. Tot canvia; les dimensions del terreny de joc, els tacs, les instal·lacions, la nutrició, les sessions de vídeo… sembla un altre esport. L’aforament de Wembley és superior a la població d’Andorra”, emfatitza Llovera. “Hi ha dies que surts d’entrenar, arribes a casa a les 22:00h, obres la nevera i dius: ‘I ara què em cuino?’”, explica Cervós, posant en relleu les dificultats que es troben els semiprofessionals a l’hora d’intentar mantenir els hàbits de les concentracions en el seu dia a dia.

Malgrat viure un contrast tan impactant en les cinc finestres internacionals que hi ha al llarg del curs (això els fa perdre partits amb l’equip perquè, evidentment, la cinquena divisió no s’atura pel futbol de seleccions), tots dos tenen clar a quin món pertanyen. “El nivell de la tercera FEF no és baix, el que passa és que amb Andorra juguem contra grans combinats. Tornar a Ca n’Anglada -complex esportiu del club on entrenen tres dies a la setmana- ens fa tocar de peus a terra”, corrobora Llovera.

Tots dos se senten “a anys llum” de les millors seleccions i reconeixen tenir la sensació de competir en un nivell que no els pertoca. “Aquest sentiment també el deuen tenir els internacionals de San Marino o Gibraltar. Ens enfrontem a jugadors que tenen una qualitat i uns canvis de ritme contra els quals no tenim res a fer, però és un privilegi que ser andorrans ens doni aquesta oportunitat. La resta de companys de tercera FEF mai podran representar el seu país davant aquests futbolistes ni jugar en escenaris imponents”, reflexionen amb un somriure que només poden entendre aquells jugadors que viuen -i pateixen- els dos extrems del futbol. És a dir, uns pocs afortunats.