El futbolista anglès George Eastham (1936, Blackpool), que va formar part de la selecció que va guanyar el mundial del 1966, va morir divendres els 88 anys. La seva rellevància va anar molt més enllà del seu talent com a futbolista, un hàbil migcampista ofensiu avançat al seu temps. Tot i que en el mític equip del 1966 no va jugar cap partit, el 2007 la FIFA li va lliurar la medalla de campió del món en considerar que tots els futbolistes convocats per Alf Ramsey eren també oficialment mereixedors del títol. Molt abans, el 1974, havia rebut la més gran Orde de l’Imperi Britànic. Amb al seva pèrdua, només queden tres jugadors vius de la selecció anglesa campiona del món: Geoff Hurst, Terry Paine i Ian Callaghan.

En aquell mundial, disputat al seu país, va ser l’únic jugador de l’Arsenal convocat. Va jugar un total de 19 partits amb al selecció anglesa. El seu pare, George Eastham Sr., amb el qual va coincidir a Irlanda del Nord en el modest Ards FC, també havia estat internacional. Els aficionats que més han plorat la seva pèrdua han estat els modest Stoke City, que el va fitxar just després d’aquell mundial. El 1972 va marcar el gol de la victòria de l’equip en la final de la copa de la lliga contra el Chelsea (2-1) a Wembley. A diferència del mundial, en aquell moment va descobrir què és viure sobre la gespa la glòria en una gran final en un dels estadis més mítics del planeta. Va jugar un total de vuit temporades a l’Stoke.

Va ser conegut també fora dels terrenys de joc pel seu paper en l’eliminació de l’anomenada “regla d’esclavatge”, segons la qual qualsevol club es podia negar a traspassar un jugador encara que aquest acabés contracte. Així, el 1960 el Newcastle va mirar d’impedir la seva marxa a l’Arsenal, però el jugador i els seus advocats van aconseguir que es modifiquessin els drets de retenció dels clubs. Va ser un canvi tan rellevant com el de la famosa Llei Bosman. A Londres va jugar 223 partits i va marcar 41 gols abans de fitxar per l’Stoke, equip en el qual tornaria com entrenador.

Va acabar la seva trajectòria jugant a finals dels setanta a Sud-àfrica, on també va ser jugador. Es va convertir en una de les veus més crítiques contra l’apartheid i va entrenar personalment equips de categories de base amb només jugadors negres. Al país africà es va convertir en el representant dels seguidors de l’Arsenal i va obrir el seu propi negoci de roba esportiva.