El Vila-real va recordar les seves essències quan el més lògic hauria estat ofuscar-se. L'empenta inicial d'un Nàpols amb Lavezzi com a punta de llança i el gol de Hamsik fruit d'una badada col·lectiva convidaven els grocs a buscar l'èpica, el camí més ràpid cap a la porteria de De Sanctis. Però per sort, encara hi ha equips com aquest, que en moments de frenesí és capaç de fer prevaler el cervell abans que el cor.

Liderat per un Borja Valero superlatiu, l'equip de Juan Carlos Garrido es va plantar davant el mur defensiu napolità, ahir amb Víctor Ruiz debutant, i el va anar minant amb el seu joc interior. De les botes del jugador criat al planter del Madrid van néixer les dues alegries del Madrigal. Primer amb una pilota a l'esquena de Hamsik, en posició de lateral esquerre, que va aprofitar Nilmar per batre De Sanctis amb un xut sec, creuat i ras que va entrar inapel·lable, fregant un dels pals de la porteria napolitana. El Vila-real creixia amb passos gegantins i, llevat d'algun contraatac de Lavezzi, tenia el partit a les mans.

I una altra vegada Borja Valero va marcar el ritme dels castellonencs, assistint a l'esquerra en un contraatac un Giusseppe Rossi desmarcat amb qui s'aliaria la sort per consolidar la remuntada groga abans del descans. El xut de l'italià va topar amb el peu d'un Zúñiga desesperat per allunyar el perill amb tan bona fortuna per als castellonencs que va acabar al fons de la porteria d'un De Sanctis ja batut, agafat a contrapeu per l'inesperat rebot.

La sort somreia el Vila-real que, per moments, va recuperar l'alegria en la circulació de la pilota, la mateixa que havia perdut en els últims partits i que els havia reportat la primera mala ratxa de la temporada.

Factor Cavani.

El Vila-real, per contra, va mostrar caràcter i bon paladar. I amb el triomf alimenta l'ànsia per estrenar la seva vitrina.