No tot van ser flors i vio­les

Tot hau­ria estat per­fecte si no fos per una lesió que va tenir amb el con­junt vallesà. “A Rubí vaig veure coses molt bones i una de no tan bona. Vaig tenir una greu lesió a les cos­te­lles que va tacar el gran final d'època amb el Rubí a ter­cera. Va ser una llàstima, però aques­tes coses pas­sen”, afirma el juga­dor, que reco­neix que la seva gran tra­jectòria té ori­gen en aquells anys. “El fit­xatge que vaig tenir pel Saba­dell va ser gràcies als com­panys amb què vaig gau­dir a Rubí i al cos tècnic encapçalat per Kiko Díaz”. I és que a Saba­dell, Mon­tero es va con­ver­tir en un dels símbols de l'ascens de ter­cera a segona B i en el juga­dor més carismàtic d'aquell equip. Amb els arle­qui­nats, l'extrem ha jugat el seu únic any a la cate­go­ria de bronze guiat per Ramón Moya, que més enda­vant va deci­dir pres­cin­dir d'ell. Després de la seva etapa amb el Saba­dell, Mon­tero va dis­pu­tar dues pro­mo­ci­ons d'ascens con­se­cu­ti­ves amb dife­rent sort. Amb l'Hos­pi­ta­let no va acon­se­guir pujar a segona B, tot i que sí que ho va fer un any més tard amb el Sant­boià. Després, el seu fit­xatge pel Ter­rassa el va tor­nar al Vallès Occi­den­tal, ja superant la tren­tena però amb les matei­xes il·lusi­ons que quan era al Rubí. “Tant de bo pugui tor­nar a jugar una pro­moció amb el Ter­rassa”, diu, recor­dant una gran tra­jectòria.