Ha arribat el seu dia. I es nota. Fins ara no tenia clara la posició del poble ucraïnès envers aquesta Eurocopa. Han estat tres dies en què s'ho han mirat des de la distància, com si la presència de milers d'alemanys, portuguesos, holandesos i francesos fos una llosa per a les seves rutines. “Sí que els agrada que hi hagi turistes, saben que és positiu per al país, però se'ls miren amb recel perquè veuen que fan coses, viatjar a un nivell, que ells no poden assumir”, m'explica la Iúlia, una ucraïnesa casada amb un japonès que, des de fa una dècada, viuen assentats a Buenos Aires. He vingut amb ells al tren, en un viatge infernal entre Lviv i Kíev i el seu testimoni m'ajuda a entendre coses que ja suposava: fins a quin punt és una festa per a ells l'Eurocopa? “Cada vegada que vinc per aquí la cosa està pitjor. La gent t'ho diu, per què es construeixen aquests estadis si després la gent s'està morint de gana?”

Penso fermament que la Iúlia té part de raó. El país viu ancorat en el passat i les infraestructures són deficients. A Kíev un se sent més confortable que a Lviv, on l'estadi està molt mal connectat i on uns autobusos vells i inintel·ligibles són un mitjà de transport feixuc. Sí, potser calia invertir aquests diners en alguna cosa més que en uns estadis de futbol que no se sap fins a quin punt retornaran la inversió, però ahir s'estrenava Ucraïna, i tota la resta en va quedar al marge. Des de primera hora del matí, quan un deixa enrere el tren i s'aventura pels carrers de Kíev, es multipliquen, ara sí, les samarretes grogues amb detalls blaus i les banderes d'un país il·lusionat, però d'entrada amb reserves sobre el paper que pot oferir la seva selecció nacional, dirigida per una figura emblemàtica, Oleg Blokhin. Qui mana aquí, però, és Andrei Xevtxenko, preguntis a qui ho preguntis. Era d'esperar. L'exfutbolista del Milan i del Chelsea forma part de la bandera del país i ha estat un dels ambaixadors de la cita continental, però exhaurirà els seus dies com a futbolista en aquesta competició, i la gent aquí no sap si l'equip estarà a l'altura de l'exigència dels rivals. Joves com ara Andrei Iarmolenko, Iaroslav Rakitski i especialment Iehven Konoplianka, un futbolista molt tècnic que juga a les ordres de Juande Ramos al Dnipro, asseguren el futur d'Ucraïna, però és aviat: “Aquests futbolistes són massa joves”, em repeteixen una vegada i una altra en un dia que, per fi, Ucraïna va respirar i va gaudir de la gran festa del futbol.