“Aquí, l'Eurocopa ja s'ha acabat. Estem desmuntant i no s'hi pot treballar.” Aquestes són les primeres paraules que escolto el meu darrer dia a Khàrkiv. No han passat ni dotze hores del darrer partit al Metalist Stadium i l'europeu es dissol entre les mans d'una ciutat ucraïnesa que ha esperat durant anys una setmana que ja s'ha evaporat. De veritat que la UEFA no ha pensat en mi? Bé, en mi i en companys que encara passaran unes hores a la ciutat abans de canviar de destí. Doncs no, aquí ja no hi ha ni rastre de l'Eurocopa. Són les 11 del matí i el que fins avui ha estat el centre de premsa de Khàrkiv recupera el seu color habitual, el d'un concessionari Hyundai al centre de la ciutat. “Ja és impossible treballar aquí”, em repeteix un dels operaris.

Em queden encara una dotzena d'hores perquè el meu tren surti rumb a Donetsk i em trobo al carrer, amb dues maletes i una necessitat imperiosa de treballar que s'ha esvaït tan ràpid com el futbol en aquesta ciutat fronterera amb Rússia. Intuïtivament: metro, parada Derzhprom. La plaça de la Llibertat, una fan zone desèrtica i el Khàrkiv Palace Hotel, el més ostentós de la ciutat, construït per Oleksandr Iaroslavski, propietari del Metalist i de bona part dels somnis d'aquesta ciutat. Seria molt mala sort que no hi hagués Wi-Fi.

“Sí, sí, passi, cap problema, aquí té accés a Internet gratuït.” De sobte em trobo en un gran vestíbul, sobre una catifa que deu fer ben bé 20 centímetres de gruix i conversant de futbol amb Christian Karembeu mentre repeteixen l'esperpèntica actuació d'Holanda contra Portugal. L'Eurocopa s'ha acabat, però Khàrkiv em somriu fins al darrer instant. Un pianista acompanya una jornada de treball tan alternativa com complaent. La ciutat de la cultura, la que també ha fet anar de corcoll milers d'aficionats per poder assistir als partits, la mateixa que ha generat dubtes a l'organització fins a l'últim instant, és la que m'ha acabat d'assentar en un país tan esquerp d'entrada com Ucraïna. M'enduc un bon record de Khàrkiv camí d'una Donetsk que, per les referències que en tinc, em desperta intranquil·litats, però amb la consciència que ja he agafat el ritme de vida al país i esperonat per una competició que, ara ja sí, entra en la fase de les passions desenfrenades.