Ja he exhaurit els nou dies que havia de passar a Donetsk. Dit així, de tirada, sembla ràpid, però aquí les jornades són llargues. El sol comença a treure el cap camí de les quatre de la matinada i a quarts de sis ja llueix esplendorós, massa per al meu gust. Sobretot perquè a Ucraïna encara no han arribat les persianes. O com a mínim no on jo he estat. És difícil guanyar hores de son, de les vint-i-quatre hores que té el dia, setze són de llum. Jornades massa llargues per a una ciutat que de seguida t'ho ha dit tot.

A Donetsk, les desigualtats entre rics i pobres són potser més accentuades que a la resta del país. Un llarg passeig de botigues de les millors marques i de jardins s'estén a la zona alta de la ciutat. El Boulevard Pushkin és digne d'observar, cuidat al detall, estàtues a cada pas, contrast floral per tot arreu i el glamur de la classe benestant del país. Cotxes que a Barcelona un veu de tant en tant, aquí són habituals. La brillantor d'una ciutat que té com a principal reclam el Donbass Arena, l'estadi del Xakhtar, l'únic al planeta que té sis estrelles. Si algú vol construir un estadi, que vingui aquí i n'aprengui i després, si té calés, que el faci. El senyor Rinat Akhmetov, propietari del club i l'home més ric de la ciutat, encara que la població local no té clar que visqui a Donetsk, ha construït un estadi amb tots els al·licients per gaudir del futbol. Situat en un punt cèntric, pensat exclusivament per a la pràctica de l'esport rei, amb 50.000 localitats confortables i un marc que contrasta amb força amb alguns dels edificis amb els quals conviu. Construït en una petita vall, el Donbass està envoltat d'un llac amb salts d'aigua i fonts i centenars de metres quadrats de gespa on aquests dies la gent fa vida, on s'improvisen partits de futbol entre els aficionats abans de començar els duels de l'Eurocopa, on es pren el sol i on els ucraïnesos s'acosten per sentir-se en un món a part, allunyats d'una realitat que no sempre els acaba de fer el pes.

Malauradament ara estic lluny del Donbass Arena. Visc en un dels darrers edificis de la ciutat, a la carretera que condueix a Makiivka, ciutat perifèrica de Donetsk. Aquí tot és ben diferent, agafar l'autobús al matí significa enllaunar-se en un camió reconvertit en transport humà, a unes temperatures infernals. Aquí les persones fan cara de desgastades. Molta gent gran passa hores vagant pels carrers intentant vendre alguna hortalissa. Els edificis semblen en runes i caminar per les voreres, esquerdades a cada pas, es fa difícil. A Ucraïna han sacrificat més de 250.000 gossos abans de l'Eurocopa, però segueix havent-hi animals salvatges i atrotinats sense rumb. No sé si assegurar que amb un camí tan incert com el de la gent amb qui es barregen per aquests carrers. Aquí la vida no és fàcil per a tothom. Aquí l'únic que brilla és la coberta del Donbass Arena. I el sol a les 6 del matí, és clar.