Donetsk ha quedat ja en el record. La nit dels penals, una més d'Iker Casillas en el paper d'heroi i de Cesc Fàbregas assumint tota la responsabilitat possible, la darrera al cap d'una ciutat que torna a ser la que era, el motor industrial del país, una vila que es taca les mans a les mines, allunyada dels focus i d'un glamur que només li brinda de tant en tant el Xakhtar. Donetsk es lleva ressacosa, quasi de dol, amb els carrers desèrtics i tota la perafernàlia habilitada per a l'Eurocopa comença a desfer el seu camí. La carpa per als mitjans de comunicació, els punts d'atenció als aficionats, els voluntaris, les botigues oficials de la UEFA, tot s'evapora com si de sobte, de la nit al dia, tot hagués estat un miratge.

Una nostàlgia que ja fa ben bé una setmana que senten Lviv i Khàrkiv i a la qual d'aquí a ben poc s'afegirà Kíev, que, ara per ara, espera en calma el partit de major transcendència de la seva història. L'Estadi Olímpic, majestuós en ple centre de la capital, no dóna encara símptomes d'efervescència, amb prou feines una desena d'aficionats fan cua a la recerca d'entrades. La ciutat fa la seva rutina, a la vora del riu Dnipro, immens en el seu pas per Kíev, amb prou feines uns quants aficionats a la pesca i pels inacabables passadissos del metro, els comerços de souvenirs amb prou feines hauran pogut lucrar-se amb el pas de l'europeu entre ahir i avui.

Un compte enrere per a la final pacient, quasi imperceptible, que només s'accelera quan un volta per la plaça de la Independència, la mateixa que fa vuit anys els ucraïnesos van inundar per demanar justícia als polítics en la cèlebre revolució taronja. Llueix esplendorosa, engalanada i fa partícips els ucraïnesos d'una competició en la qual ja no hi són. L'equip de la gent, el liderat per Andrei Xevtxenko i Oleg Blokhin, ja fa dies que ha quedat fora de combat i només algun crit de guerra espontani reviu els seus dies en la competició. Igualment, ningú voldrà sentir-se exclòs de la festa i, com han fet ja en els darrers partits, segur que des d'avui escolliran un color, el vermell o el blau, i s'afegiran al dia de joia de la competició. Són hores d'espera a Kíev, en espera de l'arribada d'italians i d'espanyols i que la capital ucraïnesa es posi el vestit de gala per acomiadar una competició que els ha girat de cara a la resta del continent durant ben bé un mes. Incògnites sobre el futur del país, moltes, però Kíev encara té una última cita per somriure.