El mapa històric del fut­bol mun­dial viu pen­dent de modi­fi­ca­ci­ons. El que avis i pares, gene­ra­ci­ons i gene­ra­ci­ons recor­den amb espe­cial nostàlgia, el que fins al dia d'avui ha estat l'Olimp d'aquest esport, podria que­dar avui des­di­bui­xat víctima d'un grup de nois amb una sen­si­bi­li­tat espe­cial, que han coin­ci­dit en el temps per treure el màxim de llus­tre al joc, per donar un gir de rosca més a revo­lu­ci­ons estilísti­ques il·lus­tres, com la del Bra­sil dels setanta, l'Holanda que poc després cau­ria amb estrèpit el 1974, el Milan que un dia va sac­se­jar els fona­ments del cal­cio per mitjà d'Arrigo Sacchi a finals de la dècada dels vui­tanta o el Barça de Johan Cruyff uns quants anys després, que va posar la lla­vor per a una filo­so­fia gua­nya­dora a Bar­ce­lona, la que avui encara empeny els èxits blau­grana i que de retruc ali­menta el somni espa­nyol.

Agra­dar no implica tenir el camí asse­gu­rat cap a l'èxit, el fut­bol n'està ple d'exem­ples, però l'Espa­nya del toc, la que pensa i repensa el fut­bol des de totes les seves dimen­si­ons, en la qual els defen­ses tenen tanta capa­ci­tat tècnica com els davan­ters, en la que la pilota és la millor arma de defensa, té la recepta per a tot, una com­bi­nació de des­tresa i de men­ta­li­tat que la poden con­sa­grar avui com la selecció de tots els temps. “Com a espec­ta­dor és un regal, però el més impor­tant és que són eficaços en el que fan”, recor­dava Lau­rent Blanc fa pocs dies. Un equip precís, efec­tiu fins a l'extrem de llau­rar una hege­mo­nia que fa sis anys que dura i que pot tan­car un cer­cle aquest ves­pre, sobre la gespa de l'Estadi Olímpic de Kíev, assu­mint cotes inau­di­tes. Aixe­cant encara més el sos­tre d'un fut­bol mun­dial que ara per ara han esta­blert els ale­manys, cam­pi­ons d'Europa i del món el 1972 i el 1974, i aca­ro­nant el seu ter­cer títol dos anys després en l'euro­peu de Iugoslàvia, en una final que va for­jar la lle­genda d'Antonín Panenka en la tanda de penals con­tra Txe­cos­lovàquia i que va aca­bar amb el domini d'una mannsc­haft que fut­bolísti­ca­ment no des­per­tava l'entu­si­asme de la roja actual. Espa­nya sal­tarà avui a la gespa del majestuós estadi, situat al cor de la capi­tal ucraïnesa, amb la tri­ple corona con­se­cu­tiva a l'horitzó més pro­per.

Els pre­ce­dents més recents ava­len la seva pro­posta, i ja des del pre­sent s'intu­eix un record d'har­mo­nia i estètica, però la rea­li­tat actual del con­junt de Vicente del Bos­que obliga a ser pru­dent. El pas d'Espa­nya per Polònia i Ucraïna ha tin­gut ins­tants de fre­nesí, moments en què el rival ha patit al dar­rere de la pilota, com França, com Irlanda, però alhora ha tin­gut esto­nes de col·lapse, símpto­mes de vul­ne­ra­bi­li­tat que s'han repe­tit amb assiduïtat. Con­tra la corat­josa Croàcia, con­tra Por­tu­gal, que va aguan­tar dem­peus amb heroïcitat, o con­tra una Itàlia que sem­blava en fase embrionària a les por­tes del tor­neig, però que ha anat gua­nyant cos amb el pas de les set­ma­nes i que, per la raça i el caràcter que ha acom­pa­nyat els azzurri històrica­ment, i perquè ha tro­bat una iden­ti­tat a la qual afer­rar-se, s'intu­eix un rival de nivell, a l'altura del que s'ha de gua­nyar una situ­ació pre­fe­rent en la història.

El vent bufa amb força des de fa temps a favor del com­bi­nat de Del Bos­que, que compta amb un crèdit que faci­lita una presa de deci­si­ons ja de per si paci­ent i sin­cera del tècnic de Sala­manca. Que li per­met arris­car i, fins i tot, equi­vo­car-se en alguna ocasió. Jugar amb un ariet de referència o no, apos­tar per un equip dis­se­nyat per jugar més per dins, en asso­ci­a­ci­ons cons­tants, o per un front d'atac més ver­ti­cal i veloç, que bus­qui més les pes­si­go­lles a l'esquena de la defensa rival. Les ja cèlebres vari­ants del tècnic no can­vi­a­ran l'essència del joc. Una cer­tesa tan abso­luta en el com­bi­nat espa­nyol com inqui­e­tant en la selecció ita­li­ana. França va renun­ciar a la seva manera d'enten­dre el fut­bol i va sucum­bir. Por­tu­gal no, i també va caure.

Per a Cesare Pran­de­lli no hi ha dile­mes traumàtics. Home de con­vic­ci­ons pro­fun­des i d'un dis­curs fut­bolístic con­vin­cent fins al dia d'avui, pro­met arris­car, ser ofen­siu. I en el seu manual, ata­car implica una par­ti­ci­pació capi­tal d'Andrea Pirlo en cada acció ofen­siva, amb una panoràmica total del camp i fent rut­llar un engra­natge que sos­te­nen fut­bo­lis­tes de talent i recor­re­gut, com Ric­cardo Mon­to­livo i Clau­dio Marc­hi­sio, que abra­cen molt de camp i que són el nexe entre l'ele­gant fut­bo­lista llom­bard i el talent i la ima­gi­nació d'Anto­nio Cas­sano i la devas­ta­dora capa­ci­tat de Mario Balo­te­lli, de qui tot el país espera mira­cles després de la seva exhi­bició de força con­tra Ale­ma­nya en la semi­fi­nal. Aquesta és una Itàlia “moder­nit­zada”, segons Arrigo Sacchi, la que “tot just ha començat un somni”, segons parau­les del seu selec­ci­o­na­dor i la que inten­tarà posar fi a l'era dau­rada del fut­bol espa­nyol sis anys després. Arri­bats fins a aquest punt, els ita­li­ans pen­sen en gran, als nois de Vicente del Bos­que ja fa temps que la mag­ni­tud de tot el que fan amb una natu­ra­li­tat exul­tant se'ls ha esca­pat de les mans. La nit de Kíev deci­dirà si el cronòmetre d'Espa­nya segueix comp­tant pas­sada rere pas­sada, movi­ment rere movi­ment, o si el curs de la història posa límits a un grup de fut­bo­lis­tes que mai troba el moment de saciar-se.