Porta a l'eternitat
Espanya aspira a ser la primera selecció en la història que encadena tres grans campionats
La “modernitzada” selecció de Prandelli serà l'últim obstacle dels de Del Bosque amb una proposta valenta
i ha trobat una identitat en el joc
El mapa històric del futbol mundial viu pendent de modificacions. El que avis i pares, generacions i generacions recorden amb especial nostàlgia, el que fins al dia d'avui ha estat l'Olimp d'aquest esport, podria quedar avui desdibuixat víctima d'un grup de nois amb una sensibilitat especial, que han coincidit en el temps per treure el màxim de llustre al joc, per donar un gir de rosca més a revolucions estilístiques il·lustres, com la del Brasil dels setanta, l'Holanda que poc després cauria amb estrèpit el 1974, el Milan que un dia va sacsejar els fonaments del calcio per mitjà d'Arrigo Sacchi a finals de la dècada dels vuitanta o el Barça de Johan Cruyff uns quants anys després, que va posar la llavor per a una filosofia guanyadora a Barcelona, la que avui encara empeny els èxits blaugrana i que de retruc alimenta el somni espanyol.
Agradar no implica tenir el camí assegurat cap a l'èxit, el futbol n'està ple d'exemples, però l'Espanya del toc, la que pensa i repensa el futbol des de totes les seves dimensions, en la qual els defenses tenen tanta capacitat tècnica com els davanters, en la que la pilota és la millor arma de defensa, té la recepta per a tot, una combinació de destresa i de mentalitat que la poden consagrar avui com la selecció de tots els temps. “Com a espectador és un regal, però el més important és que són eficaços en el que fan”, recordava Laurent Blanc fa pocs dies. Un equip precís, efectiu fins a l'extrem de llaurar una hegemonia que fa sis anys que dura i que pot tancar un cercle aquest vespre, sobre la gespa de l'Estadi Olímpic de Kíev, assumint cotes inaudites. Aixecant encara més el sostre d'un futbol mundial que ara per ara han establert els alemanys, campions d'Europa i del món el 1972 i el 1974, i acaronant el seu tercer títol dos anys després en l'europeu de Iugoslàvia, en una final que va forjar la llegenda d'Antonín Panenka en la tanda de penals contra Txecoslovàquia i que va acabar amb el domini d'una mannschaft que futbolísticament no despertava l'entusiasme de la roja actual. Espanya saltarà avui a la gespa del majestuós estadi, situat al cor de la capital ucraïnesa, amb la triple corona consecutiva a l'horitzó més proper.
Els precedents més recents avalen la seva proposta, i ja des del present s'intueix un record d'harmonia i estètica, però la realitat actual del conjunt de Vicente del Bosque obliga a ser prudent. El pas d'Espanya per Polònia i Ucraïna ha tingut instants de frenesí, moments en què el rival ha patit al darrere de la pilota, com França, com Irlanda, però alhora ha tingut estones de col·lapse, símptomes de vulnerabilitat que s'han repetit amb assiduïtat. Contra la coratjosa Croàcia, contra Portugal, que va aguantar dempeus amb heroïcitat, o contra una Itàlia que semblava en fase embrionària a les portes del torneig, però que ha anat guanyant cos amb el pas de les setmanes i que, per la raça i el caràcter que ha acompanyat els azzurri històricament, i perquè ha trobat una identitat a la qual aferrar-se, s'intueix un rival de nivell, a l'altura del que s'ha de guanyar una situació preferent en la història.
El vent bufa amb força des de fa temps a favor del combinat de Del Bosque, que compta amb un crèdit que facilita una presa de decisions ja de per si pacient i sincera del tècnic de Salamanca. Que li permet arriscar i, fins i tot, equivocar-se en alguna ocasió. Jugar amb un ariet de referència o no, apostar per un equip dissenyat per jugar més per dins, en associacions constants, o per un front d'atac més vertical i veloç, que busqui més les pessigolles a l'esquena de la defensa rival. Les ja cèlebres variants del tècnic no canviaran l'essència del joc. Una certesa tan absoluta en el combinat espanyol com inquietant en la selecció italiana. França va renunciar a la seva manera d'entendre el futbol i va sucumbir. Portugal no, i també va caure.
Per a Cesare Prandelli no hi ha dilemes traumàtics. Home de conviccions profundes i d'un discurs futbolístic convincent fins al dia d'avui, promet arriscar, ser ofensiu. I en el seu manual, atacar implica una participació capital d'Andrea Pirlo en cada acció ofensiva, amb una panoràmica total del camp i fent rutllar un engranatge que sostenen futbolistes de talent i recorregut, com Riccardo Montolivo i Claudio Marchisio, que abracen molt de camp i que són el nexe entre l'elegant futbolista llombard i el talent i la imaginació d'Antonio Cassano i la devastadora capacitat de Mario Balotelli, de qui tot el país espera miracles després de la seva exhibició de força contra Alemanya en la semifinal. Aquesta és una Itàlia “modernitzada”, segons Arrigo Sacchi, la que “tot just ha començat un somni”, segons paraules del seu seleccionador i la que intentarà posar fi a l'era daurada del futbol espanyol sis anys després. Arribats fins a aquest punt, els italians pensen en gran, als nois de Vicente del Bosque ja fa temps que la magnitud de tot el que fan amb una naturalitat exultant se'ls ha escapat de les mans. La nit de Kíev decidirà si el cronòmetre d'Espanya segueix comptant passada rere passada, moviment rere moviment, o si el curs de la història posa límits a un grup de futbolistes que mai troba el moment de saciar-se.