La lliga de futbol professional ja està ben avançada. Una lliga que ens és venuda, i sovint així és considerada, com la millor lliga del món. I hi ha motius per tenir aquesta percepció en termes de rendiment. Dos equip espanyols en les darreres semifinals de la Champions, tres equips espanyols en les passades semifinals de la UEFA Champions League, dos dels quals disputant la final. Les encara recordades i celebrades victòries de
la roja en l'Eurocopa del 2008, en la copa del món de Sud-àfrica del 2010 i encara en l'Eurocopa del 2012. I el rècord de Messi en gols fets en un any natural, al qual cal afegir la quarta Pilota d'Or guanyada dilluns pel crac blaugrana. O el fet que, en la mateixa gala, el seleccionador espanyol de futbol, Vicente del Bosque, fos escollit millor entrenador del món del 2012 i que tots onze integrants de l'equip ideal de la FIFA militin en clubs de la lliga espanyola. Són dades que confirmen la percepció. I tanmateix, l'expressió “la millor lliga del món” ressona a “deliri de grandesa”, un deliri que no estic convençut que ens puguem permetre, per diversos motius.

El món de les competicions esportives, especialment d'aquelles que generen un seguiment més massiu, és certament reflex però també conreu d'una societat, d'una autoconsciència col·lectiva de la ciutadania. I el futbol, a casa nostra, n'és l'exponent més rellevant. Aquest fet, en un escenari de crisi preocupant com la que estem vivint, mereix algunes consideracions i una crida al seny.

Vivim una crisi multifactorial, en una confluència de causes que ens supera. Però és veritat que, a més de clamar contra conxorxes d'un món financer embogit i faltat de regulació, a part de contestar polítiques de retallada que s'aferrissen amb les classes mitjanes i més senzilles, o de rebutjar classes polítiques i socials que ens han obsequiat amb fenòmens inacceptables de corrupció, la crisi no ens eximeix d'assenyalar responsabilitats que ens concerneixen a tots i cadascun de nosaltres: hem viscut en un núvol, feliçment enganyats, convençuts de ser rics, endeutant-nos amb una innocència al llindar de la inconsciència. I això també en moltes entitats esportives, amb l'excusa d'un ampli suport popular.

En aquest escenari, entre la “aparença de riquesa” i la “crisi ferotge”, hem viscut i vivim molt apassionadament debats mediàtics a propòsit d'equips mega-galàctics, escenes de fitxatges a cop de talonari amb xifres espectaculars, i també la sospita de clubs endeutats que estan gairebé en fallida. És raonable?

No es tracta de ser innocentment puritans. És veritat que el món de l'esport és com una empresa, una gran empresa que genera no només un producte important, l'espectacle esportiu de prestacions esplèndides, sinó també un volum de llocs de treball i de circulació econòmica gens menyspreable. I és per això que jo mateix he defensat, amb una certa amargor, l'espectacle de certs fitxatges estratosfèrics que, fins i tot en temps d'aparent bonança, ja representaven un greuge envers classes socials més precàries, inclosos els aleshores ridiculitzats mileuristes avui tan envejats. Un greuge que ara, en canvi, fa pudor de sofre, com fa pudor de sofre la tristesa pública de qui no se sent estimat i prou valorat per la seva afició i pel seu club, quan la realitat és que la seva afició i el seu club li demanen senzillament la resposta adequada, esportiva i humana, al seu cost i a les expectatives que aquest ha generat.

És també per això que he acceptat especials condicions fiscals adreçades a esportistes estrangers per tal que vinguessin a competir a casa nostra, condicions que s'allunyen, i molt, de la taxa impositiva del ciutadà assalariat de casa nostra, amb la pretesa que aquesta incorporació ens ajudava a aixecar el llistó de la nostra competitivitat esportiva. Però és també veritat que ara, especialment ara, aquestes condicions ofenen al ciutadà del carrer, el que paga segons el que li pertoca i calla, perquè la seva feina no té, aparentment, la ressonància de l'esportista d'alt rendiment i forta competitivitat. Les excepcions fiscals, com les amnisties fiscals, acaben fent molt de mal.

I és també per això que he acceptat la veritat amagada que alguns esportistes, certament no tots, traslladessin els seus béns a paradisos fiscals propers, tot i que això els convertís en desertors de la tasca comuna de construir un país. Però això era un delicte, i ara ho és igualment, però agreujat.

És per això, i més, que jo mateix m'he emborratxat d'èxit, de l'ingenu orgull de pertànyer a una terra d'excel·lència esportiva. I ara ve la ressaca.

És veritat que hi ha qui ha cultivat el planter. I aquest és un dels grans encerts d'algunes experiències esportives que ens són ben properes, com és el cas de la Masia. Cultivar planter vol dir fer créixer, com a esportistes i com a persones, uns xavals que somien amb el futbol, però que s'han de guanyar l'espai amb paciència i humilitat, amb acompanyament i confiança, amb exigència i atencions, esportives i humanes. El resultat final es nota. I s'agraeix. En el joc i sovint en l'aspecte humà de l'esportista, un aspecte amb què el ciutadà es pot emmirallar.

En qualsevol cas, em sembla obvi que cal redimensionar la Lliga de Futbol Professional, endreçar-la. No ens podem permetre vel·leïtats de clubs en fallida. No ens podem permetre l'exhibicionisme de disbauxes econòmiques que ofenen el ciutadà, preocupat i indignat a cops d'atur i retallades. Potser no tindrem la millor lliga del món, o sí. Però hem de tenir la lliga que podem tenir. I prou.