La Vila de Gràcia ahir va donar una lliçó de com s'ha de tractar i honorar una copa que els grans han ignorat sistemàticament d'uns anys ençà. El Nou Sardenya, amb capacitat per a uns cinc mil espectadors (el fet que no hi hagi seients no ajuda a fer el càlcul exacte), va viure un ambient espectacular amb les grades pràcticament plenes, però sobretot amb uns honors de torneig gran. Òbviament, tanta humilitat té la cara B i molts espectadors es van quedar sense veure l'inici del partit. Els crits de “volem entrar” en ple minut de silenci per part del públic –hi havia una cua de 100 metres– denotaven que segurament l'única entrada general era minsa.

Tot plegat va tenir aroma de futbol d'abans, de gent dempeus i de devoció pel petit. Perquè per al gran s'hi van desplaçar tan sols una vintena d'aficionats visitants. Per no haver-hi, no hi havia ni samarretes perquè el Girona va fer entrar Adrián Hernández vestint el dorsal i el nom de Pablo Íñiguez. Va haver-hi també reivindicacions polítiques, en contra de la massificació hotelera del barri de Gràcia. I també pel convidat de corbata i canapè. De corbata, precisament, però no de canapè anava Ricardo Pini, que lògicament no va ser a la llotja però sí a tribuna i va marxar just amb el xiulet final.