Un davanter que s'acosta al 1,90 m, capaç de jugar d'esquena i que tingui encert de cara a gol és un davanter desitjat per gairebé qualsevol equip. Bé ho sap ara Manel Martínez Bel (Cabrera de Mar, 1992), trucat i desitjat l'estiu passat per diversos equips de la categoria. El davanter maresmenc està justificant l'interès amb un inici de temporada esplèndid: ha fet quatre gols i és un dels tres màxims golejadors de la categoria. I això que va arribar a mitjan curs passat sense fer soroll després d'un periple de dos anys i mig als Estats Units. Allà es va formar a la Universitat Commonwealth de Virginia futbolísticament, acadèmicament i com a persona.

El somni per a qualsevol jugador és arribar al més amunt possible, però Manel Martínez va escollir un camí diferent. Fill de José Manuel Martínez Toral, defensa del Barça del 1978 al 1988, va jugar en el juvenil de la Damm i el Cornellà però havent provat la tercera divisió, amb poca sort, va agafar les maletes i va marxar a Virgínia. “Em van oferir una beca en una universitat on em permetien jugar a un bon nivell, estudiar econòmiques i formar-me com a persona. I estic molt content de la decisió que vaig prendre”, explica. Després de dos anys i mig en una universitat considerada top 25 de tot el país –“t'has d'adaptar a aquell futbol, allà qui més pot físicament és qui guanya”, reconeix– va tornar cap a Catalunya, no sense abans provar sort al Kansas City d'Oriol Rosell. “Ara em veig un jugador més madur i més fet físicament per jugar a la tercera divisió”, diu. I això que no gaire gent hi confiava. El Sabadell B, per mitjà del cos tècnic i la direcció esportiva, el va pescar l'últim dia de mercat a tercera i el jugador va respondre anotant el gol que certificava la permanència (3-3 contra el Gavà) el curs passat en els instants finals. I ara és la referència de l'equip i ha respost amb quatre dianes en només tres partits.