Estic molt content de tornar a competir a segona A, i he d'agrair molt a Anquela i a l'Osca que m'hagin donat l'oportunitat.

Sí, és clar. Al final, quan tens una edat, o és algú que et coneix bé o és molt difícil, perquè la gent pot pensar que ja estàs fregit, que no pots aguantar el ritme. Anquela em coneix bé i ha estat fonamental.

Tenia una altra temporada de contracte amb l'Alcorcón, i a mitjan agost me'l van rescindir.

M'havien dit que em busqués una sortida. Però tenia un contracte que havia firmat un any abans, tot i haver-hi altres propostes, per estar amb la família. Els vaig deixar clar que, si no em volien, m'havien de rescindir el contracte.

No, en cap moment. Mai hi vaig pensar. La rescissió va ser un cop dur, perquè a més era del club en què has viscut els millors anys. I més en aquelles dates, i per a un defensa. Però mai he pensat en la possibilitat de plegar. Perquè em veia bé, amb força per continuar competint a segona A. La temporada passada vaig superar la trentena de partits. Si hagués vist que no estava bé, que em passaven els rivals com avions, no hauria estat disposat a fer el ridícul. Quan vegi que no estic en forma per competir, seré el primer d'assumir-ho.

Des de l'octubre em vaig entrenar amb el Navalcarnero, de tercera, que em va posar totes les facilitats del món. I ho vaig agrair, perquè entrenar-se sol desespera.

Si sóc sincer, no havia valorat l'opció de segona B. Tal com està el futbol avui dia, moure't de casa per anar-te'n a segona B amb la família era inviable. Havia pensat més que, si no sortia res de segona A o de l'estranger, em quedaria al Navalcarnero.

M'estic entrenant fort i espero almenys estar al nivell en què crec que he d'estar i que puc donar. Sé que potser el d'aquells anys meravellosos d'Alcorcón és difícil, però crec que puc estar a bon to.

Recordo amb 24 o 25 anys, a Alacant o fins i tot a Girona, que veia passar companys que després se n'anaven a segona A. I jo pensava: “No podré jugar-hi jo?” Em va arribar l'oportunitat, i després saltar a primera ja era impensable. Quan vaig poder, no ho vaig voler desaprofitar. Ja hauria pogut anar a l'estiu al Llevant, però l'Alcorcón no em va deixar. Mig any després, van veure que potser havien comès un error i em van deixar sortir.

Sí. Un futbolista vol jugar, i pensava que ho hauria pogut fer més, però l'experiència d'estar a primera ja no me la treu ningú.

Sí, en tinc moltes ganes. L'altre dia era a la banqueta però no vaig poder debutar.

No només l'Osca, sinó qualsevol equip que es vol salvar sap que té la clau a casa. A veure si som capaços d'aconseguir això i rascant a fora d'on es pugui.

L'equip competeix, treballa i crea ocasions. Però no sol tenir l'encert dels rivals. Això és el que hem de canviar. No pot ser que del no-res ens marquin gols.

És que això és difícil. Dels 22 equips que comencen, n'hi ha 15 o 16 amb possibilitats de ser a dalt. I segons com vagi la temporada, t'has de posar les piles per una cosa o l'altra. A mi em sembla que tenen molt bona plantilla.

Són moments que té el futbol. Raül Agné no va confiar en mi i ja està. La gent veu el futbol com un esport i nosaltres, com un treball. I l'entrenador va pensar que no havia d'estar a la plantilla. A mi, és clar, m'hauria agradat molt continuar. Hi estàvem molt bé, a Girona.