La copa Catalunya, en aquesta era en què el show business ho aclapara tot i els assessors d'imatge tenen més poder de decisió que molts entrenadors, és una competició menystinguda. Ha quedat desvirtuada perquè el Barça –i també l'Espanyol, per inèrcia– té un calendari molt atapeït i se n'ha esborrat. Ara juguen una supercopa. Tot i això, el trofeu manté un punt d'atractiu romàntic, que se sustenta en les persones i les institucions que la dignifiquen any rere any. En les últimes dues edicions hi ha uns quants exemples, començant pels dos campions, l'Europa i el Sabadell, i acabant pel tècnic que va endur-se una minicopa cap a casa dimecres passat: Miguel Álvarez.

L'entrenador nascut a Guarromán (Jaén) va aconseguir, tretze anys després, la seva tercera copa Catalunya. Una fita que li permet igualar el rècord que havia establert Frank Rijkaard amb el Barça el 2007. La relació que l'andalús guarda amb aquest torneig, però, és molt més íntima i rellevant. Per a Álvarez, la copa Catalunya ha estat un trampolí que li va servir per projectar-se quan començava a fer-se un nom a la banqueta del Mataró. “Estic molt agraït a aquesta competició, començant per la final en què vam perdre a l'Olímpic de Terrassa contra el Barça de Van Gaal. Allò ens va permetre a mi i a molts jugadors del Mataró fer el salt al futbol professional”, explicava el tècnic després de guanyar el darrer títol. El primer record, tot i la derrota final, no és amarg. I és que a la capital del Maresme encara hi ha molta gent que recorda com el seu equip, de tercera divisió, va eliminar l'Espanyol en la tanda de penals de la semifinal, el 24 de febrer del 2000.