Pere Pons i el Girona fa diverses temporades que van agafats de la mà. El club no ha dubtat a utilitzar la imatge del futbolista de Sant Martí Vell per a la campanya d’abonaments que l’entitat ha preparat en el seu desembarcament a primera divisió. Tot coratge, sacrifici, treball i constància, Pere Pons s’ha guanyat el respecte de tots els aficionats al conjunt de Montilivi, però també de tots els rivals de segona A. De nou, el gironí ha firmat una campanya excel·lent acumulant més experiència, més minuts de qualitat i, fins i tot, un parell de gols, el seu sostre a la categoria. El Girona no s’entén sense Pere Pons al mig del camp. Tot cor a fora del terreny de joc, atent amb cada un dels aficionats, deixa fins a l’última espurna d’energia dins el camp. Recuperador insaciable de pilotes, el pulmó de l’equip i del sistema de Pablo Machín, el de Sant Martí Vell és l’emblema personificat per a l’entitat i un exemple clar del futbolista humil forjat en camps de sorra i terrenys de joc més propicis per plantar-hi patates que per jugar a futbol, que pot arribar a l’elit, a la màxima categoria, a primera divisió i, segurament, allà on es proposi.

Pere Pons va jugar 38 dels 42 enfrontaments de lliga. El jugador del Girona es va perdre el primer partit, disputat al Sánchez-Pizjuán contra el filial del Sevilla –el futbolista estava en òptimes condicions, però el rumor sobre una sortida en forma de traspàs va rodejar la seva suplència–, però va encadenar els vint-i-quatre següents com a titular. En la jornada 26, contra el Mallorca a Montilivi, va haver d’aturar-se per complir el cicle de targetes grogues i va tornar a encadenar una bona sèrie d’enfrontaments (tretze) jugant els 90 minuts fins al primer gran match ball al Nou Estadi de Tarragona. En cas de puntuar, el Girona podia celebrar el preuat ascens a primera divisió. En el primer minut, Maffeo va avançar als blanc-i-vermells, però el que semblava que seria una festa gironina en territori hostil va acabar amb un cúmul de desgràcies. En el minut 23, Pere Pons va demanar el canvi entre llàgrimes de dolor. Més que un dolor a la cuixa, el futbolista gironí sabia que la temporada s’havia acabat per a ell i que els moments més importants de la història recent del Girona els hauria de viure i veure des de la graderia. El partit a Tarragona va acabar amb derrota i dolor, però amb la sensació que l’ascens estava tan a prop com abans. Contra el Saragossa a Montilivi la festa va ser rodona i Pere Pons també ho va donar tot, d’una altra manera. Saltant, xalant, cridant, cantant... el de Sant Martí Vell va ser un dels principals protagonistes al terreny de joc, a la discoteca, a l’autobús descapotable, al balcó de l’ajuntament de Girona amb el seu famós “l’any que ve rebentarem el Barça i el Madrid” i finalment a la Copa, ballant com ningú tot tipus de música.