Els herois de l’ascens
Pere Pons
L’emblema personificat
Pere Pons ha tornat a firmar una temporada brillant sent el motor de l’equip des del mig del camp
Per la trajectòria i els valors que transmet dins i fora del camp, el de Sant Martí Vell és el jugador franquícia
Pere Pons i el Girona fa diverses temporades que van agafats de la mà. El club no ha dubtat a utilitzar la imatge del futbolista de Sant Martí Vell per a la campanya d’abonaments que l’entitat ha preparat en el seu desembarcament a primera divisió. Tot coratge, sacrifici, treball i constància, Pere Pons s’ha guanyat el respecte de tots els aficionats al conjunt de Montilivi, però també de tots els rivals de segona A. De nou, el gironí ha firmat una campanya excel·lent acumulant més experiència, més minuts de qualitat i, fins i tot, un parell de gols, el seu sostre a la categoria. El Girona no s’entén sense Pere Pons al mig del camp. Tot cor a fora del terreny de joc, atent amb cada un dels aficionats, deixa fins a l’última espurna d’energia dins el camp. Recuperador insaciable de pilotes, el pulmó de l’equip i del sistema de Pablo Machín, el de Sant Martí Vell és l’emblema personificat per a l’entitat i un exemple clar del futbolista humil forjat en camps de sorra i terrenys de joc més propicis per plantar-hi patates que per jugar a futbol, que pot arribar a l’elit, a la màxima categoria, a primera divisió i, segurament, allà on es proposi.
Pere Pons va jugar 38 dels 42 enfrontaments de lliga. El jugador del Girona es va perdre el primer partit, disputat al Sánchez-Pizjuán contra el filial del Sevilla –el futbolista estava en òptimes condicions, però el rumor sobre una sortida en forma de traspàs va rodejar la seva suplència–, però va encadenar els vint-i-quatre següents com a titular. En la jornada 26, contra el Mallorca a Montilivi, va haver d’aturar-se per complir el cicle de targetes grogues i va tornar a encadenar una bona sèrie d’enfrontaments (tretze) jugant els 90 minuts fins al primer gran match ball al Nou Estadi de Tarragona. En cas de puntuar, el Girona podia celebrar el preuat ascens a primera divisió. En el primer minut, Maffeo va avançar als blanc-i-vermells, però el que semblava que seria una festa gironina en territori hostil va acabar amb un cúmul de desgràcies. En el minut 23, Pere Pons va demanar el canvi entre llàgrimes de dolor. Més que un dolor a la cuixa, el futbolista gironí sabia que la temporada s’havia acabat per a ell i que els moments més importants de la història recent del Girona els hauria de viure i veure des de la graderia. El partit a Tarragona va acabar amb derrota i dolor, però amb la sensació que l’ascens estava tan a prop com abans. Contra el Saragossa a Montilivi la festa va ser rodona i Pere Pons també ho va donar tot, d’una altra manera. Saltant, xalant, cridant, cantant... el de Sant Martí Vell va ser un dels principals protagonistes al terreny de joc, a la discoteca, a l’autobús descapotable, al balcó de l’ajuntament de Girona amb el seu famós “l’any que ve rebentarem el Barça i el Madrid” i finalment a la Copa, ballant com ningú tot tipus de música.
A primera, sense cap dubte
Si un jugador de la plantilla tenia una plaça assegurada en el bloc que competirà per primera vegada en la història del Girona a la màxima categoria, aquest era Pere Pons. Els desplegaments físics demostrats i el creixement constant que ha evidenciat el migcampista li permeten entrar per la porta gran a l’elit. Ja fa dies que l’empordanès es deixa veure en diversos actes organitzats i en cada un d’ells evidencia les ganes que té de començar a entrenar-se i competir. Pere Pons se les haurà amb els migcampistes de més bon nivell del món. Com una paparra i intentant amargar-los el partit, segur que darrere dels Iniesta, Rakitic, Modric, Isco i un llarg etcètera hi haurà el fill predilecte de Sant Martí Vell, autor del pregó de les festes majors de la població, l’heroi d’un poble petit del Gironès que amb només 250 habitants veurà com un dels seus jugarà en escenaris imponents com el Bernabéu, el Camp Nou, el Wanda Metropolitano o Mestalla. El que fa pocs anys semblava un somni que difícilment es podria complir ara s’ha convertit en una realitat, arribar fins aquí prou li ha costat a Pere Pons.