Era el rei en el grup canari de la tercera divisió, el seu olfacte golejador feia que tots els equips se’l rifessin. I la seva situació personal acompanyava, amb una feina estable i la seva parella. Tots els cants de sirena procedent de la península eren en va, per què viatjar-hi si a la seva terra ho tenia tot? Però, a punt d’entrar a la trentena, Pedro Manzi (Montevideo, 1988) va dir que sí. Va acceptar l’oferta de l’Hospitalet i s’ho va prendre com l’última oportunitat de progressar en el món del futbol. Al cap i a la fi, té el que tothom busca: gol. I ho està demostrant a l’Hospitalet, amb el qual diumenge passat va marcar tres gols que van servir per col·locar l’equip de la franja en la segona posició.

La sensació de fer tres gols en un partit, tan dolça per als davanters, ja no li traurà ningú. La seva actuació contra el Vilassar és el punt àlgid d’una temporada marcada per la irregularitat. Manzi, tot just arribar, es va fer una lesió muscular que va fer que es perdés els quatre primers partits de lliga amb tot el que suposa: falta de ritme respecte als companys i feina per intentar fer-se un lloc en un onze que aleshores estava rutllant (10 punts de 12 en la jornada 4). Però ho va aconseguir a còpia de gols. A l’entrenador, Molist, no li va quedar cap més remei que comptar més amb ell després de disfrutar dels quatre gols en set partits.