La setmana passada va fer un any del cop d’estat de l’aleshores president, Antoni Reguant, que, de cop i volta, va trencar l’acord amb José García, Coe, i va vendre el club a Esteve Calzada. 365 dies de pur patiment i dispendi des que l’excap de màrqueting del Barça amb Laporta va agafar el control de l’entitat. Les línies mestres del seu projecte depenien de dos pilars: l’èxit esportiu amb un equip preparat que ell mateix aportava i el suport financer de socis estratègics que dotessin de múscul financer l’entitat. Un any després tots dos fonaments són difícils de sostenir.

Calzada ha hagut d’abaixar les expectatives perquè no ha trobat cap inversor que li doni suport i s’ha passat tot l’any abocant-hi recursos de la seva butxaca. “No soc cap milionari”, va dir quan va arribar al projecte: “Per tant, necessitarem socis que ens ajudin.” El panorama s’ha enfosquit quan al lleidatà se li han presentat dos problemes: el primer, que el club no té la informació actualitzada al Registre Mercantil i que, per tant, ell no hi figura com a màxim accionista. Aquest fet genera desconfiança en els inversors interessats, que demanen la solució immediata del problema (i així serà durant aquest any). El segon és que les quantitats que li ofereixen per entrar en el projecte estan molt per sota de les que ell s’esperava al principi. Els oferiments de paquets accionarials que va fer als primers interessats –amb límits màxims– són ben diferents dels actuals. Tot això condicionat per la gran quantitat de diners que ha posat de la seva butxaca tant en la compra del club com en el manteniment durant el curs i que, d’alguna manera o altra, espera recuperar. Mentre no entri capital, la tendència és la de reduir tota la despesa interna que es pugui sense tocar la de la primera plantilla. “Farem un equip per intentar pujar”, va dir.