Fins a aleví B vaig jugar al Cassà. El Girona ja em va trucar abans, quan era benjamí, però vaig considerar que era molt petit i que era millor jugar amb els amics del poble. Ja d’aleví, a futbol 11 en aquell temps, em van trucar i vam decidir amb la família anar cap a Girona.

Suposo que ho devia fer bé, sí. Marcava bastants gols, era més ràpid que ara i dins de l’equip destacava. Suposo que per això em van veure.

Quan hi vaig arribar, el camp encara era de terra. Vam jugar a divisió d’honor i vam fer una bona temporada. El segon any, el camp ja era de gespa artificial. I des d’infantil B fins a la primera d’amateur, al Girona B, combinant-ho amb entrenaments al primer equip. Ho vaig viure tot amb la il·lusió d’un nen de poble, que té el Girona com el seu equip i en què es fan les coses bé. T’hi sents gairebé com un professional, no tant com ara perquè abans les coses eren molt diferents, però ho recordo com una gran experiència amb companys que s’han fet amics.

Molt sovint. Fins i tot de recollidor de pilotes. Et donaven un entrepà i una beguda per recollir les pilotes i passaves la tarda a l’estadi amb els companys d’equip. Disfrutàvem. A la mínima que podia, anava a Montilivi a veure el primer equip. Era un plaer.

El dia del Ceuta hi era, i tant. Amb el meu pare i uns amics. Va ser un partit èpic, amb molta afició, gent dreta a preferent, on encara no hi havia la grada. Va ser el partit en què el Girona va començar-se a fer un nom en el futbol professional.

De molta emoció. Ser allà, entrenar-m’hi i pertànyer a aquell equip de Rubi que tan bé jugava i tan bé entrenava, per mi era un èxit. Haver passat per totes les categories des de petit i poder ser en un partit de segona A, amb aquell partidàs i tal com estava l’equip, va ser increïble. És un record que tindré sempre.

Amb el Girona vaig jugar només un partit de copa Catalunya. Més algunes convocatòries, però sense debutar. Vaig marxar per créixer com a jugador i sabia que algun dia acabaria tornant. I quin millor moment que ara, per ajudar a assolir l’objectiu.

Sí. Feia respecte, perquè no estava en el món professional, on tot és diferent. Jo era, i soc, un jugador molt humil. I en aquell moment no sabia com funcionava el futbol professional. Sí que havia tocat el primer equip del Girona i podia veure pinzellades de com funciona tot, però posar-me en un vestidor del Barça B, amb jugadors de molt nivell, per mi era difícil. Hi vaig anar amb humilitat, sacrifici i treball i vaig aconseguir fer un grandíssim any.

Sí. Allò sí que va ser inimaginable. Encara ho penso. Crec que ho vaig disfrutar però que encara no estava del tot preparat per donar el màxim que tinc com a jugador. Em va agafar molt ràpid tot, ho vaig portar de la millor manera possible, però ara crec que hauria pogut donar molt més. En qualsevol cas, és una experiència viscuda que ni en els somnis et pots imaginar.

Impressiona. El Camp Nou és gegant, se’t fa tot gros. A més, no tens la mateixa complicitat amb els companys. Ells s’ho saben tot de memòria i tu ets el nouvingut i no saps adaptar-te del tot als mecanismes i moviments. Això costava. Però ho vaig disfrutar, i em va semblar una experiència inexplicable.

Sí. Ens explicava els entrenaments i estava molt a sobre dels jugadors del filial. Sempre intentava donar-nos suport i les consignes per poder millorar i ajudar l’equip en el que fes falta.

Sobretot, l’experiència viscuda de debutar en competicions que mai m’hauria pogut imaginar, com ara la Champions. La veus de petit des de casa i penses que algun dia t’agradaria jugar-hi. Puc dir que he aconseguit jugar en una competició així. Ho recordaré sempre perquè no passa dues vegades i s’ha de disfrutar.

Sempre l’he seguit. Com saps, soc molt del Girona i he estat molt atent al que feia. A Leganés, he crescut com a professional. Crec que m’ha anat molt bé l’etapa allà. He après conceptes que mai m’hauria imaginat aprendre i que són també molt importants per al futbol. És veritat que el Girona a primera sempre era un caramel, però jo estava molt bé a Leganés, en un altre club petit amb ganes de créixer. Hi he estat molt bé, menys l’última part, en què no vaig jugar gaire i és quan vaig decidir buscar-me la vida.

A priori, sí que t’ho pots pensar. El Girona baixa, tu ets a primera i no serà el mateix. Però després vas valorant moltes coses, molts conceptes del futbol, i veus que pot ser una gran oportunitat tornar a casa, tornar a sentir-te professional i amb el projecte que tenim davant, crec que era una oportunitat grandiosa per a mi. I esperem que sigui profitosa.

Sí, és clar. Quan surto a jugar a Montilivi, crec que tinc un plus més que la resta. I això m’agradaria contagiar-ho a tothom. Surto i sento, sento el Girona dins meu. I sento una responsabilitat molt gran, també per la meva família i amics, que són gironins. Crec que aquest plus ens pot donar un increment de ganes, intensitat i confiança per assolir entre tots l’objectiu.

En Pere era la insígnia del Girona. Un jugador treballador, constant, que tot el que ha aconseguit s’ho ha guanyat ell. Aquesta també és una mica la meva filosofia. En futbol, ningú et regala res. I estant a Girona, som els que més hem de donar. Som els que sentim més el club i crec que sí, que sense ser el mateix perquè som jugadors molt diferents, aquesta estima i actitud l’hem de liderar nosaltres.

És claríssim. He crescut molt com a futbolista, he millorat en molts aspectes i crec que encara puc millorar molt més. Considero que tenim un gran grup i un gran cos tècnic per poder millorar tots.

Sí, perquè no és fàcil. Tenim un equip molt i molt competitiu, amb diversos jugadors que poden ser titulars a cada posició. I poder disputar aquests dos partits com a titular, i amb dues victòries, et dona confiança i ganes de continuar fent-ho bé.

Amb tota normalitat. És la lògica del mercat. Els directors esportius i els entrenadors busquen la màxima competència per a cada lloc, i els jugadors hi hem de conviure. Fins al dia que es tanca el mercat no saps com quedarà del tot l’equip. I ara que ja està tancat, crec que tenim un grup espectacular i treballem per aconseguir tot el possible.

Crec que amb l’ajuda de tots tenim bons complements per a tot. Ens podem adaptar al que ens demani l’entrenador, i crec que entre tots fem una gran feina.

Sí. Em veig en tots els llocs del mig del camp. Ara estic jugant d’interior dret, en què pocs cops havia jugat en la meva carrera, i crec que m’hi estic adaptant bé. Puc jugar també d’interior esquerre i de pivot. Si hi hagués de jugar, cap problema, perquè m’hi adaptaria segur.

Jo considero que podem tenir la pilota, però també estem mentalitzats que a segona hi ha vegades que has de córrer darrere la pilota. En aquests dos últims partits, contra rivals forts de la categoria, hem fet una bona pressió a dalt i hem aconseguit que no ens creessin gaires ocasions. D’això es tracta. De ser un equip compacte i consolidat. De ser un equip.

A cada posició hi ha jugadors que poden ser titulars, i això és una motivació més. Has de rendir al màxim perquè si no ho fas bé en vindrà un altre. Aquesta competència sana crec que ens ajudarà a oferir un bon nivell.

Hem de saber conviure amb això, en una plantilla tan bona. No serà fàcil, i el que hem de fer, per respectar-nos tots, és entrenar-nos tots al màxim i després ja decidirà l’entrenador qui juga i qui no. I al camp, donar-ho tot. Donar tots el màxim nivell. Estic segur que tothom tindrà la seva oportunitat per poder demostrar el que val.

També s’hi ha de conviure, amb aquesta pressió. Tots sabem el que ens demanen, tots sabem l’equip que tenim i tots sabem com és la categoria. Per tant, hem de saber jugar amb aquesta pressió. I intentar demostrar a dins el camp que som millors que els rivals.

Considero que no, que no hauria de ser així. Assumim la pressió, però la segona A és una categoria molt difícil i no ens ho podem jugar tot a una carta. Tant de bo tinguem la carta bona i pugem a primera, però no serà fàcil. Haurem de treballar moltíssim per aconseguir l’objectiu tan buscat per tothom.

M’ha sorprès gratament que la gent s’hagi enganxat tant al Girona. Fa cinc anys, quan vaig marxar, costava que hi anés gent, a Montilivi. Sembla que els dos anys a primera han deixat un bon pòsit. Veus nens vestits amb la samarreta del Girona pel carrer, i això és un orgull. Ho han aconseguit tots els jugadors que han passat pel Girona, anys enrere i a primera, i és molt bonic de veure.

Sí. Aquest és l’objectiu principal, fer una bona temporada i aconseguir tots junts l’objectiu de l’ascens, per poder jugar amb el Girona a primera divisió.